Ser rei i no cremar-se en l’intent

Revista Catalunya, nº 91, novembre 2007.

Fa molts dies, masses, que sentim a parlar de la indecència de prendre foc a fotos de’n Joan Carles i la seva vegetariana esposa. Els que es posen les mans al cap, en la seva immensa majoria, són els mateixos que no se les han tret des de que fa uns mesos criticaven els musulmans que sortien al carrer indignats per la publicació de vinyetes on es caricaturitzava el profeta Mahoma. Curiós canvi de bàndol el dels comentaristes d’actualitat habituals, que per una banda consideren radicals-fanàtics-perillosos els islamistes que no accepten bromes sobre la seva simbologia sagrada, però que no toleren, en canvi, el menor ultratge sobre la simbologia oficial –confiem que no sagrada– espanyola. Com molt bé apunten Pisarello i Asens a un article publicat a Diagonal, “¿per què fer mofa de Mahoma es un ejercici de llibertat d’expressió i un delicte burlar-se dels prínceps d’Asturies?”.

El foc, considerat per Heraclit el principi fonamental de la fisis (és a dir, la realitat) donat el seu caràcter actiu en tants de canvis tècnics i naturals, no és sinó un altre símbol polític, en aquest cas de rebuig, que afegit a un altre símbol genera una consigna. En escència, no és diferent que enderrocar una estàtua de cartró (com es feu amb Bush en les protestes contra la invasió d’Iraq) o pintar unes banyes de dimoni a una foto de’n Zapatero. Ans el contrari, es podria arribar a considerar més greu atemptar contra la imatge de persones reals, com serien Bush o Zapatero, que no pas contra símbols, els quals són poc susceptibles de ser considerats en el camp de l’ética. El rei, i això és una qüestió bàsica, no és més que un símbol, paper al que el relega la clàusula d’irresponsabilitat de la Constitució, que el converteix en un simple apèndix de la bandera. Ara bé, és el símbol imposat per Franco, el símbol que s’atreví a dir que el castellà mai fou imposat, el símbol de la més anquilosada forma de poder que resta a Europa.

El que resulta innegable, és que tot aquesta cadena de succesos, començant per la retirada de la revista El jueves, ha reobert el debat sobre la vigència de la monarquia, si bé és cert que ho ha fet a dues bandes absolutament oposades, esquerra i dreta. L’esquerra radical, que sempre ha mostrat rebuig a l’existència de la monarquia, i la dreta, que des de la primera etapa post-transició havia estat bastant reservada, i que ara torna a alçar la veu contra el rei que consideraven “tonto”.
Això no és res nou, el republicanisme sempre tingué adeptes a esquerra i dreta. El vertader repte rau en conduir el republicanisme cap a una profunda reflexió del model d’estat i, especialment, en com desmembrar-lo.

November 1, 2007