Les avantguardes. Surrealisme i revolució

Publicat a la revista Catalunya, maig 2008.

Ferran Aisa és, amb tota certesa, un dels historiadors llibertaris més actius a casa nostra. La seva producció més recent inlou títols com Contrarevolució. Els fets de maig de 1937 (Edicions de 1984, 2007), La cultura anarquista a Catalunya (Edicions de 1984, 2006) o La Internacional. El naixement de la cultura obrera (Base, 2007). Ara, amb Les avantguardes. Surrealisme i revolució, torna a un dels seus temes predilectes, l’art d’avantguarda que mitjançant l’acció estètica pretén impulsar l’acció política, parant especial atenció a les manifestacions que tingueren lloc a casa nostra des de principis del passat segle fins a la victòria franquista, sovint com a seguidores de corrents europeus, però moltes d’altres com a moviments amb identitat pròpia.

El surrealisme ha estat objecte de diverses retrospectives aquests darrers mesos: Bilbao, Barcelona, València i Girona, entre d’altres, han acollit exposicions d’artistes concrets o, en el cas del Museu Guggenheim de Bilbao, retrospectives del que sembla haver-se convertit en un corrent més dins l’ampli ventall de tendències artístiques. Lluny queden els dies en què els espectadors d’espectacles surrealistes es revoltaven i destrossaven les sales enfurismats per l’estafa de la que creien haver estat víctimes, o aquells altres, més recents, en què col·lectius anti-artístics (també podríem dir-ne d’artistes anti-Art) com King Mob boicotejaven les exposicions surrealistes i dadaistes per denunciar el mercantilisme i la putrefacció que es produeix dins dels museus. Avui les propostes surrealistes semblen ben assimilades per tothom, si bé la seva voluntat de transformar el món (seguint a Marx) i la vida (seguint a Rimbaud) sembla a anys-llum d’haver estat satisfeta.

En aquest nou volum Aisa desplega un amplíssim ventall de corrents i noms propis, sovint en tant alt nombre que el lector profà pot trobar-s’hi perdut. En aquest sentit, Les avantguardes podria concebre’s com una espècie de gran introducció o pròleg d’una immensa obra que desenvolupés a fons cada un dels aspectes tractats en les seves prop de 400 pàgines. En certa manera, Aisa ja ho ha fet. Així, per exemple, trobem entre la seva llarga producció un llibre dedicat exclusivament a Salvat-Papasseit (Joan Salvat-Papasseit, l’home entusiasta, Virus 2002), un a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, entitat que va impulsar gran part de l’avantguarda tant política com artística a casa nostra, i pel qual va obtenir el Premi Ciutat de Barcelona d’Història (Una història de Barcelona: AEP 1902-1999, Virus 2000), o un altre, ja citat més amunt, dedicat a l’arrelament de la cultura anarquista a Catalunya. A més, ha participat també en antologies poètiques de Dalí i Lorca i en la dedicada a la memòria de Salvador Puig Antich. No em sembla, per tant, un sacrilegi considerar aquesta nova obra com una espècie de full de ruta per a d’altres posteriors (o com hem vist, anteriors).

Una constant de l’obra d’Aisa és recordar que art i política van molt sovint agafats de la mà, i que manifestacions com el dadaisme, el surrealisme, l’ultraisme o el cubisme difícilment poden ser compreses si ens cenyim tan sols a la seva estètica que, si bé innovadora i distintiva, va íntimament lligada a una proposta que transcendeix el terreny de l’art. Lluny d’obviar la dificultat que aquesta associació genera, ens presenta una i altra vegada els conflictes i disputes que els màxims representants de cada corrent tingueren al llarg de la seva vida, parant especial atenció a la dels surrealistes, que encapçalats per André Breton s’afiliaren a les files del comunisme soviètic, primer, a l’oposició trotskista després, i que acabaren dispersos i barallats entre els seguidors de l’obra de Stalin (que magistralment va “deconstruir” les aspiracions dels proletaris russos del 1917), l’antiestalinisme de Trotsky, i el complet abandó de tota tesi política, com en el cas de Dalí. Junt amb Lorca, a qui dedica la part final del llibre, i Salvat-Papasseit, de qui parla a bastament a la primera part, el pintor empordanès és un dels més representats al llarg del volum. No és vana l’atenció, doncs essent Dalí un dels primers adherits al surrealisme, també fou un dels primers a desmarcar-se del moviment quan aquest, començada la Guerra Civil espanyola, entrà en un lent procés d’extinció que finalitzaria amb l’adveniment de la Segona Guerra Mundial. Això, és clar, segons les fonts; si ens agafem a la proclama del mateix Dalí “el surrealisme sóc jo”, la cosa duraria encara unes dècades més. El que resulta evident, en tot cas, és que el surrealisme com a fenomen político-artístic de masses, si és que mai ho fou, acabà amb la desbandada que a marxes forçades es produí durant els anys 30. Josep Pla formulà una interpretació de tot plegat, com es recull en un fragment del llibre, afirmant que “el comunisme se l’empassà, com aquell qui menja un prèssec, en el seu moment. No passà pràcticament res més. Això vol dir, en definitiva, que els literats i pintors, en general els artistes que en formaven part, seguiren el seu camí individual i precís”. No podia ser d’altra manera, car si el surrealisme sorgí de la forta tensió política del primer quart de segle, evidentment no podia ser inmune a la gegant tensió política de la segona meitat. En part, la dissolució del moviment fou una derivació de la seva pròpia dinàmica interna i segurament Dalí fou el que més l’assimilà, si bé la seva posició, des d’una òptica d’esquerres, és més que discutible. Dalí i Breton, cadascú des de la seva irrenunciable posició, es mantigueren ferms als seus principis; l’empordanès al mètode paranoico-crític, i el francés a les tesis marxistes. Ni l’un ni l’altre deceben.
Lorca és, segurament, qui més malparat sortí de tot plegat. El poeta granadí, que tot i pertànyer als cercles del surrealisme mai no es destacà per la seva filiació política, fou el primer “ajusticiat” pel bàndol feixista.

Més enllà d’antropònims, a Les avantguardes hi trobem un compendi de les publicacions artístiques més destacades de la Catalunya anterior al franquisme, la majoria de vegades per referència a exposicions, estrenes o crítiques de les obres dels autors tractats. Sorprén l’alt nombre que aquestes assoliren fins i tot en els difícils temps de guerra, en què la formació cultural tant dels milicians com dels que dia a dia reconstruïen la vida a la reragurada no era deixada a un segon pla. La cultura era considerada aleshores un bé de primer ordre, i arreu proliferaven revistes, opuscles i exposicions dedicades a l’art revolucionari en el més ampli sentit de l’expressió, doncs com comenta Sebastià Gasch en referència al teatre revolucionari, aquest “no es defineix pel tema, sinó per l’autenticitat de la passió humana. Tot teatre profundament humà és universal y el seu efecte en l’espectador és revolucionari, ja que l’eleva cap a les grans accions”. També el teatre ocupa un lloc destacat, i com amb les publicacions, durant la guerra proliferen les anomenades Guerrilles Teatrals o el Teatre de Xoc, que a través de les representacions al carrer intenten alimentar l’esperit revolucionari del poble en armes.

Afirma Aisa que “l’avantguarda revolucionària no és altra cosa que poesia en acció”, enllaçant amb l’esperit de dadaistes, surrealistes, i posteriorment, tot i que ja no sigui matèria d’aquest llibre, fluxus i situacionistes. I és que existí una generació d’homes i dones que negaren tan rotundament la divisió entre vida i art que, en conseqüència, no veieren més opció que eliminar allò existent i dibuixar-ho, escriure-ho, cantar-ho, pensar-ho i viure-ho de nou, i a la seva manera.

LES AVANTGUARDES. SURREALISME I REVOLUCIÓ
Ferran Aisa, Base 2008.

May 1, 2008