Cèl·lules de Prosperitat: consideracions ètiques ( i II)

Publicada a la revista Catalunya, juny 2008.

Les Cèl·lules de la Prosperitat es fonamenten en la confiança mútua; els participants donen els seus diners a la persona que ocupa el centre, a qui probablement no coneixen ni tornaran a veure. Alhora, però, cada participant ha d’involucrar a dues persones per omplir la capa superior, el qual genera una nova relació de confiança. Ara bé, com es comentava a la columna anterior, el sistema es veu matemàticament abocat a la paràlisi, pel qual la participació implica necessàriament un dilema moral, doncs més enllà dels propis diners –sobre els quals un assumeix el risc– res assegura a les persones implicades per nosaltres ni els altres formants de la Cèl·lula que arribin a generar beneficis. Des d’una perspectiva individual, un pot optar per assumir el risc, com en un joc; ara bé, què passa amb aquelles persones que impliquem?

Es podria pensar que cada persona és responsable dels seus actes i que de la mateixa manera que nosaltres hem assumit el risc –en cas que ens n’haguem assabentat– la resta farà el mateix, de manera que en cap cas ens pertoca jutjar moralment la nostra participació ni la implicació d’altres per, recorde-m’ho, iniciativa i benefici nostres. Nosaltres volem recollir els beneficis, i els altres que es preocupin de fer el mateix amb els seus.

Una altra postura seria considerar el nostre lloc dins el sistema: per assegurar el nostre benefici hem d’implicar a dues o més persones, que per garantir el seu benefici hauran d’implicar cadascuna a dues persones més, etc. En resum, per assegurar el nostre benefici –que no està assegurat fins que s’assoleixi el nombre necessari de participants– cal que impliquem, sota risc, a dues o més persones de la nostra confiança. Aquesta acció genera una cadena en què el guany d’un passa per la possible pèrdua de molts, concretament catorze. Si a més tenim en compte que les dues persones implicades per nosaltres, en cas que arribin a ocupar el centre d’una Cèl·lula, tindran novament sobre les seves espatlles la sort de catorze persones, i que en el transcurs d’ocupar el centre s’hauran produït tres particions, és a dir, sis Cèl·lules amb catorze endeutats cada una, que alhora es tornaran a partir, es fa difícil contemplar la participació com a exempta de responsabilitat.

Tot plegat és un dilema ètic de primer ordre: pensem com a individus aïllats, o pensem com a individus dins un sistema, el qual implica responsabilitats vers els altres? Algú podria plantejar una tercera via: en la mesura en què cada un és lliure d’implicar-se o no en el sistema, jo no en sóc responsable. Al cap i a la fi, no és aquesta l’ètica imperant?

June 1, 2008