De les recuperacions de la ideologia

Publicat a la revista Catalunya, març 2008.

Un dels grans mals que afronta la ideologia política, alimentat per l’afany recuperador del mercat, sempre a la recerca de nous fiblons, és el de ser convertida en pura i simple estètica. Així, per exemple, a les botigues de moda podem trobar-hi prestatgeries senceres farcides de samarretes amb àcrates, retrats del Che (o de qualsevol altre emulant-ne el perfil), o amb les sigles de la dictadura soviètica (CCCP). Curiosament, l’estètica recuperada sol provenir de l’ampli espectre de l’esquerra. ¿Algú ha vist mai a l’H&M una samarreta amb una esvàtica nazi o un retrat de Pinochet? A priori, si el que busca la moda és una estètica desenfadada i recuperadora de la simbologia política, res li impedeix buidar també de contingut la de les dretes i transformar-la en la lattest fashion. De fet, això ho feren els punks a finals de la década dels 70. La diferència rau en què la imatgeria de l’esquerra ven rebel·lia juvenil, i pot obviar-se el discurs teòric. Una Creu Gammada rosa bordejada amb lluentons necessitaria un discurs teòric que, segurament, el client mitjà del Pull&Bear no està en condició d’oferir.
L’estètica és la recuperació més habitual de les que és objecte l’esquerra, però no la més preocupant. Una altra de més nociva es produeix constantment, i aquesta dins la pròpia militància. Es tracta de la recuperació de la ideologia per part de la identitat, ja sigui individual o col·lectiva. Activistes i organitzacions, obsessionats amb la qüestió de “ser” obliden la “raó de ser”, sentit últim de tota ideologia política. A nivell individual, això es tradueix en un acrític sentiment de pertanyença a una entitat ideològica que serveix a l’individu per a identificar-se. A nivell col·lectiu i organitzatiu, la constant diferenciació respecte d’altres grups polítics, fins i tot d’aquells que professen la mateixa ideologia, i la sectarització de l’activitat, en serien dos trets principals. D’aquesta manera, “existir” es sobrepossa a “incidir”, pel que la qualitat d’eina que tota ideologia o organització hauria de tenir és bescanviada per una constant masturbació política. És l’acció política com a forma de complaença.
Podem observar aquesta tendència en molts activistes i organitzacions, especialment en les anomenades “històriques” que, subordinades al deure moral contret amb el passat, obliden el deure moral present i es limiten a fer viure, per una banda, i viure, per l’altra, d’una història que ja no escriuen.

March 1, 2008