La chinoise, Jean-Luc Godard, 1967

Publicat a Revolta Global, febrer 2008.

la chinoise

Parlar d’aquest film, que ja té un xic més de 40 anys, pot semblar una mica extrany. Deixant a banda que el cinema de Jean-Luc Godard, un dels fundadors i crítics de la prestigiosa revista Cahiers du Cinema, mai és fora de lloc, justificarem el fet de vàries maneres.
En primer lloc, La chinoise no va ser estrenada comercialment al nostre país fins fa aproximadament un any i mig, pel que molts espectadors fins ara la desconeixien. En segon, de cares al 40 aniversari del maig francés del 68, aquest film, estrenat de manera quasi profética uns mesos abans, se’ns presenta encara avui com una de les crítiques més punxants a l’esquerra grupuscular que va nodrir gran part de la revolta dels estudiants i treballadors francesos. I per si fos poc, la crítica que en fa és de cruel actualitat.
L’acció del film transcórre en un pis on hi conviuen quatre estudiants dedicats en cos i ànima a la tasca revolucionària. Desenes de còpies del Llibre Roig de Mao omplen els prestatges, i es desperten al só de la Internacional. Els joves discuteixen continuament sobre política i es fan conferències de formació els uns altres, i fins i tot editen publicacions que es venen entre ells. De seriosa que és la seva dedicació, l’espectador no pot evitar percebre-la com a ridícula i inútil, alhora que naïf i infantil. La seva desconnexió de la realitat és tal, que en cap moment els veiem relacionar-se amb algú que no pertanyi al seu cercle.
La chinoise no és un film entretingut; més aviat, es podria dir que és profundament avorrit. Aquest avorriment, però, forma part de la narració, i s’apodera a moments d’alguns dels protagonistes, que comencen a dubtar de la seva “missió” roja. La posada en escena, d’un minimalisme asfixiant, reforça la sensació d’aïllament dels joves, i tan sols quan un d’ells es dirigeix a càmera després de ser expulsat del grup s’estableix un punt de fuga que permet respirar tant al personantge com a l’espectador.
Aquest film, un dels més polítics del director francès junt amb Tout va bien (1974), és una cita obligada per aquells qui vulguin assumir el desafiament de veure’s reflectits a la pantalla.

February 1, 2008