No fer res

Publicat a la revista Catalunya, gener 2008.

No fer res és una de les arts més difícils de dominar. No tothom ho aconsegueix, i bo i aconseguint-ho, no tothom arriba a sentir-s’hi bé. I és que estar tombat al sofà de casa quan un sap que hauria de buscar una feina i deixar de viure dels estalvis dels amics, o passar una tarda al café sabent que hi ha convocada una manifestació en suport de’n Pascual i la Martina, o amagar la revista del sindicat sota la pila de papers per així no veure’s obligat a llegir-la un mes més… no és gens fàcil. I la cosa es complica quan un es declara partidari d’això que en diem el Moviment, perquè és clar, ¿com es pot estar a favor del Moviment i alhora perferir quedar-se a casa a veure l’enèssima repetició de Friends, segurament una de les séries més inmobilistes de la història? La contradicció és evident, però el fet es produeix una vegada i una altra, i cal aprendre a conviure-hi.

El sentiment de culpabilitat és quelcom molt nociu, especialment quan va vinculat a un deixar-de-fer militant. Quantes manifestaciones salvades per un “s’hi ha d’anar”! Quantes aburrides i llargues assemblees a les que s’hi va a contracor! I és que no hi ha res pitjor que un militant esbufegant i queixant-se de lo avorrit que és tal o qual acte i que tot i això continui allà, movent nerviossament la cama esquerra i jugant amb el bolígraf i fent dibuixets al quadern –per cert, convindria fer una exposició de les grans obres d’art que s’han fet tot ignorant el tertulià de torn– i que al final se t’apropi amb el somriure típic d’activista optimista i et pregunti “ha estat bé, oi?”. I tu penses “Oh sí! M’ha encantat el teu moviment de llapis al ritme de La Internacional!”.

Aquesta no és un crítica als que no fan res, i molt menys una crida al no-fer-res generalitzat, si no més aviat un elogi als que saben deixar de fer perqué toca. Em sembla que entre l’esquerra abunda massa el pensament “si no ho faig jo, no ho farà ningú”, el qual sovint impregna l’acció política d’una càrrega moral que no li pertoca i converteix la militància en penitència. És aquell procés tan conegut que un dia, sense gaire bé adonar-nos-en, ens ha cremat. I aleshores és quan ve la caseta al camp, la vida retirada i la frase lapidària: ja només crec en el canvi individual.

A vegades convé sortir de la dinàmica centrípeta per percebre fidelment allò que es mou i com ho fa. Podria haver parlat de moltes altres coses en aquesta columna, però allà on sóc ara molt sovint tan sols hi ha quietud.

January 1, 2008