Llengua/es i identitat/s (5)

Publicat l’abril de 2010 a la revista Catalunya

En els articles anteriors he estat tractant la vessant col·lectiva de l’assumpte. És ja hora d’enfocar-lo des de la perspectiva de l’individu.

D’entrada, podria semblar que la relació entre llengua i identitat en l’individu no hauria de generar gaires complicacions: tots tenim una llengua materna, tots pensem en una llengua, tots tenim una llengua que considerem la pròpia; la nostra identitat lingüística, diríem, està ben definida. No obstant, s’esdevé que quan hom pensa en la cosa més senzilla del món, sempre es complica, del qual sovint en concloem un “millor no pensar-hi gaire”. I això és, fonamentalment, el que hem fet estat fent els espanyols (per un moment, anomenem-nos així), tant els que tenen com els que no tenim com a llengua primera el castellà. La nostra identitat l’hem construït en base a la nostra llengua, però mai hem acabat de pensar què implica això perquè, ai las!, esdevé massa problemàtic. I així hom es diu per a si mateix “sóc espanyol perquè parlo espanyol”, “sóc català perquè parlo català”, “sóc valencià perquè parlo valencià” o bé “no sé què sóc perquè no sé què parlo”, sense copsar que aquest ésser espanyol, català o valencià és en el fons quelcom tan inconcret, quelcom tan intangible, que es redueix pràcticament a una categoria mental. (I aquí he de vigilar molt de no entrar en un altre àmbit que em reservo per més endavant, el de la identitat en l’àmbit interrelacional). Perquè hom es pot dir qualsevol cosa per a si mateix, però cal anar amb molt de compte amb les implicacions que comporta el sociabilitzar-ho.

Sovint, descobrim amb amargor que les nostres edificacions mentals perden tot el seu sentit quan intenten passar pel sedàs de l’àgora, i la identitat construïda a partir de la llengua és una de les més susceptibles de no traspassar-lo, car la llengua, lluny de ser un afer privat, és un problema col·lectiu. Així, la nostra identitat particular, construïda aparentment sense conflictes en la privacitat, pot resultar ser ben absurda, fins i tot problemàtica, a ulls d’altri. En part, això és el que li succeeix a l’espanyol sense mires que es pertorba perquè a Girona l’escola és exclusivament en català; és el que li succeeix al català a ultrança que es sent desubicat perquè a un bar del centre de València és impossible demanar-hi un “cafè amb llet” sense rebre una rèplica malhumorada i agressiva de part del cambrer.

Un i altres, arreu de l’Estat, ens hem construit identitats fonamentalment a partir de la llengua. Potser comença a ser hora de valorar on ens porta aquesta pràctica.

April 1, 2010