Llengua/es i identitat/s (4)

Publicat a la revista Catalunya, març 2010

Deia que el lloc que ocupa una llengua en la identitat d’un poble és fruit de la relació de poder entre les voluntats en conflicte. Això ja ens indica dues possibles vies de recerca: les voluntats en conflicte a l’interior d’un mateix poble –el conflicte com a base creadora d’un poble– i el conflicte entre les voluntats de diferents pobles –el conflicte com a base de l’estat o dels organismes supraestatals–. En un i altre cas, encara ens movem dins l’àmbit col·lectiu del qual hem estat parlant fins ara; en el primer, però, s’hi entreveuen els altres dos nivells que s’apuntaven al primer article: l’individual i l’intersubjectiu.

Retornaré a la idea que en la identitat d’un poble no hi ha res d’essencial, sinó que aquesta tan sols és l’expressió, en cada moment històric, d’allò que fa amb els elements culturals de què disposa. Entenc que és aquesta una manera prou buida de definir la qüestió de la identitat, però, per altra banda, copsa profundament la dimensió històrica d’un poble, al contrari que les definicions centrades en la tradició, la llengua, la religió, etc, que tan sols poden parlar-ne en termes essencialistes, de manera que un poble és o deixa de ser en funció d’aquests diversos elements, però no en funció de la seva –o les seves– voluntat. L’important, però, és allò que el poble fa, allò que decideix, allò que assumeix, allò que destria.

Així, doncs, que un poble com el català parli català no em resulta excessivament significatiu si no és perquè hi ha, efectivament, un poble que “vol” parlar en català. O dit d’altra manera: el que cal defensar no és la llengua, sinó la voluntat del poble –o la nació, com es prefereixi– de parlar-la i mantenir-la viva. Del contrari, per què no defensar també com a tret indentitari català matar musulmans o jueus, seguint així les costums de bona part dels nostres avantpassats? No són els elements que escollim els que ens conformen com a poble, sinó la voluntat comuna d’autodeterminar-nos la que ens fa poble. Per un poble amb aquesta voluntat, la llengua té un valor innegable, car és ell com a poble que li ha otorgat aquest valor; per un poble sense aquesta voluntat –i en coneixem uns quants d’aquesta mena– la llengua no té cap valor identitari, exactament pel mateix motiu.

La qüestió de la llengua com a element identitari d’un poble queda, d’aquesta manera, situada directament en l’àmbit de la voluntat que, en funció de les condicions, pot generar o no conflicte. En el nostre cas particular, és evident que el conflicte hi és. Alguns fins i tot intenten fer-ne, d’aquest conflicte, un tret identitari.

March 1, 2010