Llengua/es i identitat/s (3)

Publicat a la revista Catalunya, gener 2010.

La llengua oficial dels EUA és l’anglesa –i en alguns estats l’espanyola ja està en un nivell de semioficialitat–; la d’Àustria és l’alemana; la de tots els estats de l’Amèrica del Sud, l’espanyola. Trobar un poble amb una llengua exclusiva constitueix pràcticament una excepció, i no cal entrar ara en els avatars històrics que han configurat aquest panorama. El cas és que hi ha pobles que tenen com a llengua pròpia llengues que els vingueren de fora, pobles que tenen la seva llengua exclusiva i peculiar, pobles que es debaten eternament entre les seves pròpies llengues i les que els hi vingueren donades –o imposades–, i pobles que reneguen de la seva pròpia llengua per adoptar-ne una altra.

Donada tal varietat de casos, és prou difícil dir fins a quin punt la llengua pot ser un element constitutiu de la identitat d’un poble. Això, és clar, si entenem per identitat quelcom d’essencial, alguna espècie de tret genètic que es transmet de generació en generació. Però sembla dubtós que tal cosa com la identitat és pugui transmetre, ja sigui per aquesta o per qualsevol altra via. Sembla més probable que el que es transmet d’una generació a una altra són unes determinades costums –la llengua entre elles–, i que la identitat de poble és quelcom que es construeix incloent-les o rebutjant-les. No dic quelcom que es construeix “a partir d’elles” (les costums), sinó incloent-les o rebutjant-les. I a més, falta precisar: que es construeix constantment. La identitat d’un poble, per tant, no seria una cosa heredada, una essència que li és donada al marge de la seva voluntat, sinó quelcom sempre en procès de fer-se, la producció mateixa d’un poble.

Dir “un poble”, no és dir “una voluntat”: és sempre dir vàries voluntats. Això indica que la noció mateixa de poble inclou el conflicte, car entre voluntats diferents es produeix necesàriament un conflicte. Però si diem que la identitat és quelcom en procès constant de fer-se, significa que aquest procès és de per si dinàmic i conflictiu: no pot ésser “lligat, i ben lligat”.

El que vull extreure d’aquesta reflexió és el següent: la identitat d’un poble és producte del seu conflicte intern, i la llengua és un dels elements més en conflicte; els elements que conformen el conflicte no li són essencials; la identitat tampoc és res d’essencial, sinó quelcom en constant construcció; l’essencial tan sols és el conflicte. El lloc que ocupi la llengua en la identitat d’un poble serà fruit de la relació de poders de les voluntats en conflicte.

January 1, 2010