Petit Indi: un món i un film que s’ensorren.

Existeix un costum, bastant extès, a l’hora de fer crítica cinematogràfica, de quedar-se en la superfície del film: allò que se’ns explica. Seguint aquest costum, podem parlar de Petit Indi com la història d’una Barcelona oculta –tan oculta com la de Vicky, Cristina, Barcelona (Woody Allen, 2008)– que es mou de l’extraradi cap enfora, i que rarament ocupa un lloc a la literatura o la producció filmogràfica centrada a la capital. Alguns dels personatges de Petit Indi se’ns amaguen també, com el pare de l’Arnau, del qual no en tenim notícia, o la mare, que resta físicament amagada a la presó i a la que tan sols veiem en un pla i en quatre aparicions d’un fotografia penjada dins l’amagatall de l’Arnau, el qual també se’ns amaga a través de recurrents silencis i d’un món interior al qual tan sols hi tenim un petit accés durant la breu catarsi que tanca la pel·lícula: la ràbia acumulada d’amagatotis pren forma en la mort d’una guineu a mans de qui l’havia retornat a la vida dies abans.

Seguint per aquesta superfície de la història, se’ns presenta un món forçat al retrocés –tancament del canòdrom, pressió immobiliària–, el de la Barcelona que ningú vol, la que queda fora dels plans de la “millor botiga del món” i que en l’era post Fòrum de les Cultures –amb tot el trasbals urbanístic que comportà per a l’extrem est de la ciutat– no pot sinó comptar els seus darrers dies de vida. I tot això, explicat des d’un adolescent encara innocent que cria caderneres i rescata animals ferotges, inconscient de què l’animalitat, també la humana, sovint acaba per imposar-se.

Existeix aquest costum, deiem, i cal dir que és un mal costum, car la història, el tema, o la narració que es dóna en la superfície, de cap manera pot constituir l’esència d’un bon film. No, com a mínim, si no va acompanyada d’una bona narració cinematogràfica basada en l’ús de la imatge i el só.

Així com acostumem a desaprovar un ús injustificat de plans bells encadenants un rera l’altre sense cap mena de coherència narrativa interna; així com acostumem a destacar la fotografia quan poca cosa bona més es pot dir sobre un film; així, de la mateixa manera, acostumem a parlar del valor de la història o les vicissituds dels personatges quan la totalitat del film no acaba de sustentar-se. I Petit Indi és un film que no acaba de sustentar-se ni de situar-se, com el seu protagonista: a mig camí del cinema social francès, apropant-se a una realitat que rarament parla català, amb experiments poètics que no se sap d’on cauen, amb un càsting tirant a fluix que tan sols brilla en un dels personatges secundaris, amb una banda sonora de dibuixos animats que sovint fa l’afegit que falta per fer avançar la història, i amb una fotografia, aquesta sí, bastant encertada, que fa paisatgisme de la Barcelona lletja. Tot això, barrejat amb algunes breus escenes destacables com els flirteigs de l’Arnau amb la cadernera –plans aquests d’una gran sensibilitat–, o les dues comunicacions visuals entre l’adolescent i la mare presa; escenes que no fan sinó recordar-nos que Petit Indi podria haver arribat molt més enllà.

Caldria preguntar a Recha per la malaurada aparició de dos capgrossos durant la competició ocellera, la qual, més enllà de la broma, resta més que no pas suma; per la tronada de manual quan la història comença a torçar-se; per l’arrevatament poètic, absolutament fora de lloc, a partir de la juxtaposició de plans en transparència sobre un primer pla de l’Arnau; per la poca consideració envers l’espectador al recordar-li com s’ha robat la bitlletera amb els 3000 euros, com si el director tingués la por que no haguessim estat prou atents; per l’excessiva dilatació d’escenes senceres; pels insistents fins a la sacietat plans de les sabates foradades de l’Arnau; o per aquella inconcreció entre el detall i la generalitat present al llarg del film. Que el desenllaç de la història sigui absolutament previsible no hauria estat un inconvenient si Recha hagués concretat la seva proposta i no s’hagués deixat endur pel desig de voler fer dues pel·lícules en una.

Certament, existeix una tendència en bona part del cinema actual de no cenyir-se a un únic registre, i, no obstant, cal exigir elegància cinematogràfica per damunt de tot. Es poden fusionar històries mundanes amb poesia visual, com fa Miranda July aMe, you and everyone we know (2005), aquest no és el problema. Tampoc cal dur grans històries a la pantalla, això ho sap tothom, i bona mostra en són produccions recents com Le grain et le mulet (Abdel Kechiche, 2007), Gypo (Jan Dunn, 2005) o Lars and the real girl (Craig Gillespie, 2007) que han edificat bones obres amb petits elements. Marc Recha disposava de bons elements narratius, estètics i cinematogràfics a Petit Indi, però n’ha disposat de manera que l’obra tremola i fa nyigui-nyogui per masses bandes.

December 9, 2009