Llengua/es i identitat/s (2)

Publicat a la revista Catalunya, desembre 2009.

A l’anterior columna vaig presentar els temes que abordaré els propers mesos. Aquests són: la relació entre identitat i llengua en els casos col·lectiu i individual, i les problemàtiques diverses que es deriven del tipus de relació que s’estableixi. Vaig introduir també, de manera molt somera, el cas col·lectiu, així que en aquesta ocasió faré el mateix amb l’individual.

En el cas col·lectiu (nacional) partiem d’una suposada evidència –que hi ha una relació entre identitat i llengua– per finalment apuntar que potser l’evidència no era tan evident com semblava; el mateix punt de partida prendré pel cas individual. D’entrada, semblaria que la llengua constitueix un pilar fonamental de l’identitat. No en va parlem d’una llengua “materna”: com d’una cosa a la que no podem renunciar, com una marca que arrosegarem tota la vida, l’estimem o no, la volguem o no, la cuidem o no. Si en el cas d’un poble reconeixiem que la llengua constitueix la bastida del seu pensament i del seu marc d’interrelacions, en el cas de l’individu el fet sembla més palpable encara: hom rarament tria en quina llengua pensa, en quina llengua es parla a si mateix quan transforma en pensament aquell pessigolleig que sent a l’estómac. En l’àmbit de la introspecció, doncs, hom està clarament marcat per la llengua materna: la relació d’un amb si mateix es produeix, habitualment, en una única llengua, la “pròpia”. En l’àmbit de les interrelacions, però, la llengua “pròpia” pot ser fàcilment arraconada en benefici d’una altra que s’escaigui més amb la situació.

Aquí estem de nou en el fet col·lectiu, però d’una manera nova a com n’haviem parlat fins ara: no es tractaria ja del fet purament individual, ni tampoc del purament col·lectiu, sinó més aviat de l’intersubjectiu. Aquest és un tercer cas que encara no havia estat mencionat però que cal distingir, ja que a diferència dels altres dos, aquí no podem parlar amb propietat d’una construcció identitària, sinó que ens hem de limitar a parlar de praxis. D’una praxis que pot entrar en conflicte amb la identitat lingüística –p.ex. cas d’una llengua en retrocès degut a la implantació d’una altra– o que pot no fer-ho –p.ex. cas del viatger que parla en la llengua del territori visitat–. És, per tant, aquest tercer cas, el de la intersubjectivitat, un cas particularment interessant, ja que en ell hi conflueixen els dos anteriors de manera que pot ser o no conflictiva.

Amb tot això sobre la taula, ja estem en disposició d’entrar més a fons en la qüestió.

December 1, 2009