Cremant Llibres

El llibre és un objecte fetitxe, en la nostra cultura. En conseqüència, al llarg de la nostra vida n’acumulem quantitats ingents, perquè desfer-se d’un llibre és sovint una decisió difícil. Podria voler rellegir-lo algun dia. Potser en algun moment futur necessito consultar-hi tal informació. Em fa pena tirar un llibre. Era molt car, aquest llibre! Ja el llegiré algun dia. Sempre hi ha una bona excusa per no desfer-se d’un llibre.

Quantes vegades hem jutjat una persona per la quantitat de llibres que poseeix, o per quins llibres poseeix? Una casa sense llibres és estranya… Donem valor als llibres en tant que objectes, quan el seu únic valor està en els textos que contenen. En certa ocasió, per exemple, vaig veure una primera edició de La Société du spectacle que es venia per 1500€. El mateix text, en una edició actual, pot costar-ne 8€. Això és ridícul.

En japonès hi ha una paraula que defineix la pràctica de comprar llibres que mai arriben a ser llegits: tsundoku. Jo mateix he acumulat centenars de llibres durant anys. Alguns de llegits, d’altres que no. Els he traginat amunt i avall en cada un dels prop de 12 trasllats de residència que he fet en els darrers 13 anys. Qualsevol persona que hagi passat per una cosa així, sap com n’és de farragosa.

Però mai més.

He decidit començar a cremar els meus llibres. Abans de fer-ho, però, vaig fer vendes a 1€, per si algú en volia, també n’he regalat, i també he intentat donar-los a bibliotques. Al final del trajecte, segueixo amb centenars de llibres que ni vull ni necessito. He decidit no fer cap més esforç per recol·locar-los, encara que alguns d’ells siguin de molt bona qualitat, perquè això m’encadena a uns objectes que ja no vull tan sols perquè són objectes socialment sobrevalorats i perquè desfer-se’n d’una manera qualsevol implica una càrrega, fins i tot un judici, moral considerable. Cremant-los, em recordo a mi mateix que són simples objectes i que la cultura, el pensament o la literatura viuen més enllà. No és una renúncia a la literatura, és una renúncia a l’objecte.

Cremaré un llibre cada dia fins esgotar-los.

Tuitejant de nou, però amb condicions

Fa quatre mesos vaig decidir deixar de tuitejar. Va ser una bona decisió. Durant aquest temps he estat més relaxat al llarg del dia, més centrat en el que feia, he segregat menys pensaments estúpids (de veritat, de veritat), he llegit menys pensaments estúpids i els meus ulls han estat menys hores mirant una pantalla. He descobert altres formes d’estar al dia professionalment, com per exemple els grups de treball/discussió/opinió que es generen a Google Groups. Ha estat, en general, un període de reclusió i de posar molt esforç en certes àrees de la meua vida que necessitava reforçar.

Valoració: molt positiu.

No obstant, ara tinc ganes de tornar-hi una miqueta. Però no vull caure en les mateixes pràctiques que em van saturar, així que torno, però amb condicions.

Normes d’en Carlus per tornar a Twitter

No discussions
No cagar-me en tot lo que camina
No detalls de la vida familiar
No fotos dels meus fills
No Twitter first thing in the morning mentres estic cagant
No tuitejar per alliberar tensió (ex. Cagun la puta mare que va parir WordPress)
No Twitter com a pseudo email
No Twitter com a pseudo whatsapp

promocionar la meua feina (o la d’altres quan em sembli oportú)
fer xarxa professional
seguir gent/entitats interessants
a dir la meua opinió, però de manera que no em pugui comportar pena de presó
a promocionar el punk-rock
a converses borratxo amb en Manel Vidal o en Colomo

Màxim 10 tuits al dia

Vull fer Open Source, i encara no sé com (II)

Just ahir deia que voldria treballar en projectes Open Source, propis o aliens, però que encara no sé com. L’afirmació té part d’ironia, perquè saber-ne, en sé i, és més, ho faig. Però per algun(s) motiu(s) que no acabo de tenir clar(s), aquestes aportacions no sempre m’acaben d’omplir.

Generalment, la motivació per llançar un projecte ha sorgit d’una necessitat pròpia, i enlloc de fer una solució puntual de qualsevol manera he optat per realitzar una eina amb vocació de ser utilitzada per més gent amb la mateixa necessitat. Però, sovint, passada la necessitat passada la motivació. Quan es tracta de projectes aliens, generalment hi he arribat a partir de la necessitat d’un projecte en el que estiguès treballant, amb el mateix destí: passada la necessitat, morta la motivació (o morta la disposició). Però el que no mor són les ganes d’enrolar-me en algun projecte engrescador en el que treballar de manera sostinguda.

I potser és per una fantasia, la fantasia que un projecte a llarg plaç em pot omplir més que aportacions puntuals o projectes de curta vida. O potser perquè… ves a saber. Who cares, que diuen. La qüestió és que ara mateix em motiven els següents projectes:

  • Rails API: una versió light de Rails per a construir APIs.
  • Collection+JSON: un format d’hipermèdia per a APIs, que em sembla que pot esdevenir estàndard i pel qual encara hi ha poques eines a l’abast.
  • Active Model Serializers: serialitzadors per a Rails.
  • Kramdown: un convertor de markdown a diferents formats. M’interessa, particularment, el convertor a format de text obert (F)ODT.

No tinc ni el temps ni els recursos com per dedicar-me a tots ells, de manera que ara per ara estic hiper bloquejat en plan què faig. La paradoxa de voler fer tantes coses que no en fas cap per no decidir-te per quina començar. L’Open Source és com la vida, veges tu. Qui ho havia de dir!

Vull fer Open Source, i encara no sé com

Fa dies, més aviat setmanes, més aviat mesos, que tinc unes ganes enormes de col·laborar en projectes Open Source. Per mi, l’OS agrupa dues grans aspiracions vitals: la creativitat i la transformació social. Treballar en projectes OS em permet programar d’una manera diferent a com acostumo a fer-ho al dia, a resoldre problemes diferents, i això és creatiu; treballar en projectes OS em fa partícip d’una manera de crear tecnologia que redefineix les relacions socials de propietat i que genera un espiral de cooperació i treball comú com segurament no ha exisit mai abans. El problema, però, és que encara no sé com fer-ho.

A nivell individual, he desenvolupat alguns projectes que he publicat com a Open Source, com un generador de codi per a WordPress, un framework ultra minimal per webs sense base de dades però que volen rutes boniques i suport multilingüe, una mena de broma per omplir de text documents HTML per fer proves de maquetació, o un mixin de SASS per generar estructures de taules a partir de llistats de definició (en un intent de superar el gran problema de les taules a les pantalles petites). Al moment d’escriure aquest article també tinc a mig coure un projecte, específic per a Rails, per serialitzar dades seguint el format Collection+JSON. En la mesura del possible i de les meues capacitats, també he anat fent alguna contribució a projectes existents. I no obstant, encara no sé com fer-ho.

I arribats al tercer i últim paràgraf, ja no sé si és que no sé com fer-ho o si és que no estic satisfet amb l’impacte de la meva feina. I bé, segurament ja ho sé, ara.

Abandono el disseny web

Sempre m’ha agradat fer les coses jo mateix. Si ho voleu, podríem dir que duc el DIY a la sang. Ja des de jovenet, implicat en l’escena punk/hardcore local, tenia interès en publicar fanzines, discs, tocar en bandes, organitzar concerts… en fi, tot el que hi haguès a fer. Quan vaig tenir la meva pròpia banda n’era el compositor, l’únic compositor, fins el punt que fins i tot escrivia les línies dels diferents instruments. Digueu-li flipamenta, digue-li egocentrisme, però el cas és que sempre m’ha agradat tocar totes les tecles en allò que he fet.

Quan fa ara tres anys em vaig llançar professionalment, vaig fer el mateix. Vaig oferir tot el que havia estat fent fins aleshores: disseny gràfic, maquetació de publicacions, filmació i edició de vídeo i disseny i desenvolupament web. Era el més coherent amb com havia estat fent les coses fins el moment. No obstant, al cap d’uns mesos me’n vaig adonar que era un ventall massa ampli i que em complicava bastant la vida per trobar clients i organitzar els fluxes de treball. Filmar un casament no té res, però res, a veure amb maquetar una revista, i molt rarament el mateix client et demanarà les dues coses. Tot plegat, era abarcar massa, i vaig fer una primera retallada eliminant el vídeo.

Poc a poc vaig decidir tan sols fer webs, i no és fins fa uns pocs mesos que me n’he adonat que també havia de renunciar al disseny. Perquè no és el meu fort, perquè no és en allò que em sento més segur davant el client, perquè és la part de la feina que pitjor sabia gestionar personalment i perquè, siguem clars, no ho puc fer tot. Ha estat difícil arribar aquí, perquè segueixo sent igual de cul inquiet que abans, però és una decisió ferma i de la qual n’estic molt content. Si em miro a mi mateix i estic atent al que més m’agrada, em satisfà i m’omple, és el desenvolupament, el pur codi. Fins i tot per la meva manera de ser, que és de mirar més endins que enfora, la programació encaixa molt més bé. I encara que els dissenyador potser no ho entenguin, us asseguro que satisfà els meus anhels creatius. El codi és molt creatiu, de fet!

Potser el següent pas serà reduïr què desenvolupo, o els llenguatges que utilitzo, però de moment estic aquí. Així que puc dir-vos, amb alegria i orgull, que abandono el disseny web per centrar-me exclusivament en desenvolupament.

Subretz comença a prendre forma

Aquestes darreres setmanes, aprofitant una baixada de projectes de clients, he estat treballant en Subretz, una aplicació web pensada per facilitar certes tasques rutinàries dels freelancers i professionals independents. Era una idea que em rondava feia mesos, i ara és quan ha pres forma.

Al llarg dels meus anys de dedicació al desenvolupament web hi ha coses que he hagut de fer una i altra vegada. Coses com haver de cronometrar el temps que dedico a un projecte, factuar als clients, mantenir informació dels clients ben organitzada (bé, mai l’he tingut organitzada, de fet, hahaha), etc. Quan m’ha calgut cronometrar, he buscat un programa o un servei web per cronometrar. Quan he hagut de fer factures… he obert un editor de text, incrustat una taula de càlcul xunga, i pa lante (havia intentat fer-les boniques amb Indesign i companyia, però és un puto pal, perquè negar-ho). I quant a la info de clients… doncs mira, quasi millor que ni us expliqui com me les he manegat tot aquest temps.

Quan he fet servir programes o serveis webs, generalment m’han tret del pas, però mai m’han agradat prou com per fer-los servir de manera recurrent. En general, la majoria eren hiper mega xunguos i complicats, en el sentit que semblaven més els comandaments d’un avió que no pas una aplicació dissenyada pel que suposadament servien. I a mi la complexitat em cansa.

La idea de Subretz és just la contrària. La simplicitat i el minimalisme com a norma. De fet, és tan simple que ni tan sols és una eina web, sinó un conjunt de petites aplicacions que fan una i única tasca. Cada usuari pot escollir quines vol i quines no, i cap d’elles ve activada per defecte. De manera que 10 usuaris diferents podrien fer servir Subretz de 10 maneres diferents. Perquè tenir una aplicació de factures si l’únic que vols és cronometrar activitats? I perquè tenir mil-una estadístiques de quantes hores has treballat avui, i quantes ahir, i mitjanes i gràfics i putes merdes si tu l’únic que vols és cronometrar l’activitat dels collons? Doncs aquesta és l’idea de Subretz.

Per altra banda, per mi és molt important la secció del blog. La meva experiència com a freelancer és que hi ha moltes coses que me les menjo sol, o que no sé si estic fent bé perquè ningú m’ho ha explicat. Coses com quant cobro, o com estableixo condicions als clients, o com em relaciono amb ells, o què caram faig quan ve l’hora de pagar el trimestre i encara no m’han pagat la factura. Mil històries, mil pors, ja les coneixeu.

El blog serà el lloc on aprendrem uns dels altres, a base d’entrevistes, articles i enllaços a altres articles que em semblin interessants. Però ja aviso que el format fort serà el de l’entrevista, ja que és el més proper a una conversa ;-)

Per últim, Subretz també neix de la idea de diversificar les meves fonts d’ingressos i de dependre menys del treball fluctuant dels clients. Si bé el blog serà gratuït, per utilitzar les aplicacions caldrà una subscripció anual que rondarà els 25€. Bon tracte, eh!

No cal dir que estic molt il·lusionat amb el projecte i que hi estic posant tot l’entusiasme del món. Seguiré informant aquí i al meu compte de Twitter. Evidentment, també podeu visitar el web de Subretz o seguir el seu perfil de Twitter.

Compte de Twitter suspès

Per alguna raó que desconec, Twitter ha suspès el meu compte. Ho he descobert al matí, quan anava a retuitar un tuit d’en @davidpoblador

Primer he pensat que seria un error de l’app mòbil, així que he anat a la versió web, però el mateix.

Si us hi fixeu, a la primera visita encara conservava els seguidors i la gent a qui segueixo. A la propera visita, al cap d’uns minuts, ja havíen desaparegut, quedant tot a zero.

De moment ja m’he posat en contacte amb Twitter per mirar de recuperar el compte. El que més em sobta és que en cap moment se t’informi de quina pot haver estat la causa. Tan sols et diuen que llegeixis les normes d’ús, i que si no n’has trencat cap els hi enviïs un altre correu. Misteri absolut.

[EDIT]
He tingut la idea de mirar si podia accedir al llistat de seguidors i de seguits i, efectivament, he pogut. No obstant, he detectat que no era exactament el mateix: ara estava seguint gent a la que mai he seguit, i també entre els meus seguidors hi havia gent nova a la que mai havia vist. I tots aquests canvis des d’ahir a les 21h, quan vaig mirar Twitter per darrera vegada al mòbil…

Perfils als que mai he seguit, que han aparegut

Tot fa pinta d’un hackeig de compte, un dels motius pels quals Twitter pot suspendre’l.

Nou curs, noves dinàmiques

Hi ha molts motius pels quals em vaig fer desenvolupador web professional, ara fa poc més de dos anys. Entre els principals: que és una feina que puc fer des de qualsevol lloc (especialment des de casa), que puc dissenyar-me els meus propis horaris, i que em permet ser creatiu. Després de dos anys de dedicació professional aquests continuen sent els principals motius que em fan estimar la feina.

No obstant, és cert que en el dia a dia és fàcil oblidar part dels motius que et van fer escollir la professió, oblidar també part dels principis vitals personals, i caure en aquest forat negre de l’autoesclavitud, segurament un dels mals que a més companys de gremi afecten. Jo mateix m’he vist en aquest pou més d’una vegada, allargant la jornada a la nit, o llevant-me a les sis del matí per avançar feina, o negant temps a la família perquè tenia un projecte que requeria hores i hores. Però tot era mentida.

Treballar per compte propi és segurament la manera més fàcil de posar a prova tot allò que un diu creure i voler. Creiem en la llibertat personal d’escollir el propi camí i en el principi, antic però encara vàild, de les 8h de descans, 8h de treball i 8h d’oci, però en el dia a dia acceptem les condicions, a voltes degradants, dels clients i treiem hores de qualsevol categoria excepte de la de treball. I ho justifiquem, és clar, perquè sempre trobem jsutificacions per l’autodegradació.

Fa uns tres mesos vaig començar a posar ordre: un calendari de treball. Els projectes (i, per tant, els clients) tenen dates assignades, i el calendari és sagrat. No hi ha projectes urgents, perquè la urgència la marca el meu calendari, no el de ningú altre. No hi ha dubtes sobre si puc assumir més feina, perquè el calendari diu que fins tal dia no hi ha espai. Puc dir que en tan sols tres mesos d’aquesta pràctica estic més tranquil, centrat i productiu que mai.

Per aquest nou curs (sí, encara penso en cursos enlloc d’en anys) he decidit fer un petit canvi al calendari: la segona meitat dels dijous i els divendres sencers seran tan sols per mi. Per seguir formant-me com a desenvolupador, experimentar, treballar en projectes opensource (com per exemple el plugin Content Regions), pensar en noves vies pel negoci, etc. Com deia al principi, la creativitat i la llibertat de controlar el meu temps és un dels motius que em fa escollir aquesta professió dia a dia, així que aquest temps per jugar és un homenatge a mi mateix.

No us enganyaré: no guanyo grans quantiats de diners, no sóc un professional d’èxit a qui li plouen les ofertes del cel, no tinc la vida resolta, no em sobren els clients, no tinc un mico que em faci la feina. Tan sols vull seguir passant-m’ho bé a la feina i viure avui mateix la vida que sempre he volgut viure. I de moment m’està anant molt bé ;-)

Que es prepari el 2011

Després de molt i molt de temps pensant que calia moure fitxa en la meva tasca professional, finalment ha estat en aquest 2011 tant carregat de mals auguris que m’he decidit a emprendre un nou projecte. Duc temps visquent amunt i avall, havent arrivat a passar fins a dos mesos fora de casa, però ara sembla que per fi s’està acabant el periple i que hi ha espai per arrelar.

A la meva vida hi seguirà havent música, hi seguirant havent escrits, xerrades i conferències, hi seguiran havent despilfarrades de temps i diners per a editar discs i paperets, però sobretot hi haurà espai per a fer webs, vídeos i dissenys varis, tot i que no descarto fer-los de camí a un concert o una conferència, o discutint la data de sortida del proper EP de Bardamu. Un és com és, i això no es pot ni s’ha de canviar.

Així que Joan i Elena és el meu nou portfolio.
Es diu així per els meus pares, que sempre estan allà quan fa falta (i quan no, també).

(I sí, sé que sona molt poppie)