Thomas Bayrle: un pintor de la vida moderna.

Publicat a RG, maig 2009.

Durant segles, allò principal en l’obra d’art fou el tema, és a dir, allò que s’hi representava. No fou fins finals del segle XVIII que es començà a jugar amb la forma, en un camí que progressivament derivà fins arribar a la dissolució del tema ja a principis del segle passat: l’element pictòric prenia cada volta més el protagonisme. No obstant, el segle XX no va ser tan sols el segle de la pintura abstracta, cubista o conceptual, també ho fou del realisme soviètic –ens referim especialment al posterior a la revolució– i d’altres fòrmules artístiques adoctrinadores destinades a la massa, en les quals, si bé s’hi pot trobar algun interessant experiment formal (p.ex. Eisenstein), quasi bé sempre recuperen el tema com a protagonista. Una altra corrent artística també destinada a la massa, com fou el popart, no tenia cap intenció pedagògica, però allunyant-se de la tendència vanguardista de principis de segle posà la mercantilització i el fetitxe a l’ordre del dia.

L’obra de Thomas Bayrle (Berlín, 1937), que recentment ha gaudit d’una primera restrospectiva al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), representa una interessant síntesi d’algunes d’aquestes tendències de masses del segle XX. Si el realisme soviètic fou l’art propagandístic d’un règim que es pretenia col·lectiu i suposadament no fragmentat, i el pop art d’Andy Warhol representà l’exhaltació màxima de la banalitat i el consum, l’obra de Bayrle convina a la perfecció l’esperit dels dos estils amb la intenció de confrontar-los. A primera vista, el que crida l’atenció en l’obra de Bayle és l’element repetitiu i massificat, així com l’us constant d’elements quotidians de la vida moderna (cotxes, càmeres de fotografiar, l’urbanisme concentrat). Però quan un es mira ara de prop i ara de lluny cada una de les obres, se n’adona que l’artista ens està dient quelcom sobre allò que s’hi representa, i molt especialment sobre el món que ens envolta. No hi ha pròpiament un tema, el tema s’esdevé de la relació de l’obra amb el món.

Cap imatge és pura. Les obres sempre són formades a partir d’imatges repetides que formen un conjunt que alhora ens mostra una altra imatge, el qual evoca a un cert missatge, si bé aquest no ha de ser necessàriament evident. Així, per exemple, un gris fons urbà format a base de blocs d’edificis i carreteres, serveix per presentar el retrat de Carlos, el conegut terrorista veneçolà. Òbviament no es tracta d’un retrat fetitxista, com els que Andy Warhol feu de Marylin Monroe i tans altres, ni tampoc es tracta d’un retrat diabòlic per presentar-nos el monstre; més aviat ens convida a situar el personatge, a definir-ne una part, a pensar-lo d’una altra manera. D’això es tracta precisament: no de vendre’ns una imatge, no de generar un retrat que exalti una faceta o altra del personatge, sinó d’obrir un petit espai de reflexió. Carlos forma part d’un tot, i l’un no és destriable de l’altre.

Aquesta no oposició del tot i la part es fa encara més evident en les pintures-objecte, una barreja de quadre i mecanisme que dóna moviment als personatges que l’integren. A “Super-Colgate” s’hi veuen desenes d’espectadors situats darrera un científic –o un doctor, o un venedor, no ho sabem. Damunt d’ells, un tub gegant de Colgate i un somriure femení mostrant-nos les seves impolutes dents blanques. I tots juntets es respatllen les dents a l’unisó. Ironia? Acudit? Denúncia? En qualsevol cas, es pot afirmar amb rotunditat que Bayrle captura de manera brillant l’esperit d’una época. Que això ens pugui esgarrifar, resultar indiferent o simplement entretenir, ja pertany al judici de cada espectador. Aquí l’artista ja no hi entra.

Entrevista a Josep Garganté

Publicada a Revolta Global, gener 2008.

En varis anuncis publicats a la premsa, TMB afirmava que els “dos dies de descans són a l’abast de tots els conductors”. És cert això?

De cap manera! De ser cert, podem assegurar que no hauriem iniciat aquestes jornades de vaga. El règim de descans vigent, el que estableix l’actual Conveni, consisteix en 5 dies de descans mensuals que es reparteixen en un dissabte o un diumenge a la setmana, i un cap de setmana al mes. Per tant, podriem dir que tenim 1,25 dies de descans setmanal.

Has mencionat el Conveni. Precisament, un dels retrets que us fa l’empresa i l’Ajuntament és que no espereu a la negociació del proper Conveni…

Quan vam començar a negociar l’actual Conveni, tots els sindicats mencionaven els dos dies de descans com a punt prioritari en la negociació. Avui, tan sols la CGT i ACTUB estem recolzant la vaga i aquesta demanda. A més, cal tenir en compte que l’actual Conveni va ser rebutjat per la majoria dels conductors en referèndum, però que tot i això va ser signat, a esquenes de tothom, el desembre de 2006.
Fa poc es va publicar un Reial Decret que si s’apliqués ens donaria més dies de descans. Vam escriure al ministre Caldera per constatar si la nostra interpretació era correcta, i ens va respondre que sí. Amb aquesta llei a la mà, les hores de presència es convertirien en hores efectives i guanyariem dies de descans. La direcció de TMB, però, busca subterfugis, i vol descomptar del sou les hores de presència. A dia d’avui, treballem 1690 hores anuals de temps efectiu, 83 hores mínimes de temps de presència, 80 hores extres obligatòries i 7 festes oficials.

Podries explicar breument aquests diferents temps de treball que comentes?

El “temps efectiu” és quan estem conduint amb passatgers. Solen ser unes 7 hores diàries. El “temps de presència” són molts espais al llarg de la jornada: quan arribes i agafes el cartró amb la teva ruta, revises l’atubus, et dirigeixes fins la terminal. També és l’estona que transcórre des de que acabes la ruta fins que la tornes a començar, en què vens bitllets, o parles amb els usuaris. Això acostuma a ser una hora i mitja diària, i es paga menys que en temps efectiu. A més, hi ha un 33% de “serveis partits”, en què t’estàs dues o tres hores mortes, a qualsevol hora del dia i vestit de conductor, entre un servei i altre. Aquestes hores les paguen a poc més de 3€. En total, un conductor pot arribar a estar 10 hores seguides treballant.

Us sentiu recolzats pels usuaris i altres organitzacions sindicals, polítiques o socials?

Bé, els dies que vam estar a Plaça Sant Jaume els usuaris responien molt bé, i s’interessaven per la nostra problemàtica. També estem rebent molt de recolzament per part de diferents tipus de col·lectius. El proper 9 de febrer hem convocat una manifestació per denunciar l’agressió que un company va rebre d’un Mosso en la darrera jornada de vaga, i ahores d’ara tenim més de 50 adhesions, que van des d’associacions de veïns, fins a petits sindicats alternatius.

Heu aconseguit alguna cosa amb les 7 jornades de vaga que vau fer el passat Nadal?

En les negociacions que vam tenir amb l’empresa durant aquells dies no en va sortir res. Des del principi, la postura de l’empresa era que si no es desconvocaven les vagues, no es negociaria. Després de la primera ronda, va accedir a negociar durant la vaga, però en cap moment hi ha haver una voluntat real. Ara que no hi ha cap vaga a la vista, es desconvoquen reunions, i tan sols davant la nostra pressió se’n convoquen de noves.
La postura de l’empresa ha estat molt nefasta en tot moment. Públicament afirma que som nosaltres qui no volem negociar, i fins i tot ens va acusar d’adoptar mesures del segle XIX i de voler fer la revolució. Per la nostra banda, no hi ha cosa que més volguem que negociar. Com si ens agradés fer vaga, amb el desgast personal i econòmic que això comporta!

Us plantegeu, doncs, alguna altra jornada de vaga?

Si la cosa no avança i si no hi ha negociacions serioses, ens plantegem seriosament la possibilitat d’una vaga indefinida al febrer. Així ho va decidir l’assemblea, i ara tan sols ens falta concretar quan i com a l’assemblea que tindrem els conductors a principis de febrer.

Nota: Podeu veure un documental sobre la vaga de fam de 4 conductors de TMB aquí.

No més agressions al territori

Revolta Global, nº35, juny 2007.

La provincia de Girona es veu afectada per un alt nombre de projectes constructors que desvirtuen i destrossen el seu privilegiat entorn natural. Essent la construcció de la línia de Molt Alta Tensió (veure RG 32) un dels  projectes més agressius, aquesta no és l’única campanya en marxa pels diferents grups ecologistes de la zona. Entre les més destacades, hi trobem la campanya TERritori, impulsada entre d’altres associacions per l’Ateneu Naturalista de Girona, que reivindica una revisió dels cabals d’aigua que cada estiu es trasvassen a les comarques barcelonines, provocant sovint una sequera del propi riu i la dificultat dels pagesos de l’àrea de Girona per a regar els seus cultius. Vinculat també al Ter, la CUP de Girona ha impulsat una campanya per a recuperar el Ter com a zona d’oci i bany a la ciutat per potenciar així el vincle entre els gironins i el riu i, per altra banda, perquè per a fer-ho possible caldria solventar la problemàtica dels cabals anteriorment exposada.

Dins el mateix nucli urbà, la campanya veïnal en contra de la construcció del Vial de Santa Eugènia, que uniria la població de Sant Gregori amb la ciutat de forma més directa que l’actual carretera, denúncia la destrucció d’un espai d’us agrícola dins la ciutat –tot i el seu evident mal estat– i alerten que la construcció del vial, així com l’edificació de gran part de les hortes, significarà un impacte negatiu en les vides dels residents de Santa Eugènia, barri que ja està limitat per una de les principals vies d’accès a la ciutat.
Sortint del nucli urbà de Girona, un altre gran projecte, que en aquest cas atravessa la província gairebé de baix a dalt, és el desdoblement de les carretres comarcals des de Vidreres (la primera sortida de l’AP7 per la Costa Brava) fins gairebé la frontera amb França. Salvem l’Empordà, la plataforma ecologista de més presència a la comarca, manifesta al respecte: “La carretera actual és una magnífica via per a contemplar el paisatge empordanès i està curosament situada en el territori. És tangent a la majoria de pobles, és de traçat molt recte i passa sovint per aquell punt d’equilibri delicat entre la plana i la garriga. En definitiva és un bon exemple de situació d’una infrastructura viària en el territori. La nova via no és un punt de gaudi del paisatge, ja que nombrosos passos elevats tallen successivament la vista oberta de la plana. L’impacte paisatgístic serà absolutament lamentable”.

Parel·lelament, han sorgit vàries iniciatives que reivindiquen la defensa del tren a l’Empordà, amb la millora de les vies com a alternativa a la construcció de noves infraestructures per al tren d’alta velocitat, així com el reforçament dels serveis de rodalies a la comarca per a garantir la mobilitat sostenible dels centenars de persones que cada dia s’han de desplaçar per anar a treballar fora de les seves localitats. Actualment, entre les principals estacions els trens circulen en franjes de, com a mínim, 30 minuts en hora punta, però amb intérvals d’una hora entre tren i tren durant bona part del dia. Les estacions secundàries, però, poden rebre trens cada dues hores o més, dificultant així el transport ferroviari pels habitants de poblacions molt properes a les principals capitals de la provincia.

Per últim, l’augi de construcció d’habitatges, la gran majoria dels quals són segones residències, ha generat un gran ona especulativa a les comarques. Poblacions fins ara petites han vist crèixer notablement el seu nucli urbà i paratges que fins ara havien quedat al marge de la febre constructora han vist aparèixer grues de sota les pedres.
Davant tots aquests fets, cada dia són més les associacions i fins i tot ajuntaments que s’alcen per dir prou a la destrucció del territori.

El bestiari electoral

En temps d’eleccions tots els partits semblen adreçar-se a les persones, el qual, tenint en compte l’ampli ventall d’èssers vivents i electrodomèstics diversos a qui es podrien dirigir, és digne de menció. Caldria, però, preguntar-nos vàries coses, com per exemple si el fet que en època de campanya tots els polítics se’n recordin de les persones vol dir que durant la legislatura tan sols havien pensat en les cols o els fanals; o si resulta que gràcies a les cada cop més detallades enquestes i sondeigos públics han interpretat que el seu gruix electoral es troba en les persones i no en les grues de construcció, que tendeixen a una abstenció organitzada; o si senzillament han convingut que si no empraven reiteradament la paraula “persona” més d’un despistat enviaria la mixa a votar, amb el qual, al no estar encara plenament reglamentada la forma d’identificació pels felins, més d’una papleta es perdria inútilment, amb el conseqüent malbaratament de paper.

És una consideració per part del polítics que s’hagin abstingut d’utilitzar termes més carinyosos com “personeta” o “personasa”, ja que donat el rigor que ha de caracteritzar una campanya política seriosa, haurien quedat completament fora de lloc. A més, en la situació actual en què qualsevol utilització de la combinació de fonemes e-t-a resulta improcedent, la llista de partits que s’haurien pogut presentar a les eleccions hauria disminuït considerablement, quedant notablement retallat el prestigi d’una democràcia internacionalment alabada com la nostra. Per altra banda, l’augmentatiu hauria resultat clarament discriminatori per aquella franja de l’electorat, minoritària però encara important, que segueixen creient en la cintura fina.

M’alegro de ser persona en un moment en què tothom sembla adreçar-se a mi. Els meus anys d’aïllament social i marginació semblen haver arribat a bon fi. Tinc tantes opcions al davant que m’ofereixen coses tan semblants que no sé per quina decidir-me. Ai déu, quin enrenou! A més, no puc evitar perdre’m en divagacions filosòfiques i rumiar dia i nit si una determinada opció em farà més persona que una altra, o si pel contrari, el fet de ser persona no ve condicionat per l’opció política sino per com es vota, és a dir, com una persona, dret sobre els dos peus i dient bon dia, o com un ximpancé, penjat de la làmpada i amb una peu dipositant la papeleta mentres amb l’altre em rasco la defensa.
Tanmateix, és d’afalagar que et diguin persona de tant en tant, tot i que jo, tal com van les coses, a vegades preferiria ser una oreneta, que si vol vola, i si no, doncs no.

Què passa amb la MAT?

Publicat a la revista Revolta Global, març de 2007.

En mig de l’ampli debat obert a gairebé tots els mitjans de comunicació al voltant del canvi climàtic, en el que fins i tot algunes institucions públiques com totes les depenents de l’Ajuntament de Barcelona s’han sumat a convocatòries com la del passat 1 de febrer d’apagar la llum cinc minuts, en mig d’un simbolisme i una posada en escena calculada fins a l’últim detall, com es pot observar, per exemple, en els videos penjats a la web de l’Ajuntament on determinats càrrecs públics desenvolupen una performance digna de mencionar; en mig de tot això, deiem, la controversia de la línia de Molt Alta Tensió (MAT) continua vigent, i ara més que mai, quan les contradiccions comencen a solapar-se. El passat 9 de febrer el Consell de Ministres aprovava el projecte d’execució de la MAT junt amb els darrers trams que restaven per ser declarats d’utilitat pública, els de Sentmenat-Bescanó i Vic-Bescanó, els quals seran l’origen de la interconnexió amb la xarxa elèctrica francesa. Amb aquests tràmits fets, la Red Eléctrica de España (REE) ja disposa dels permisos per iniciar les obres, quedant complerta així la previsó de començar la construcció el primer trimestre d’enguany.

Uns dies després, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) donava la raó al recurs contenciós que membres de l’Associació Antilínia de Juià-Castell d’Aro havien presentat per denunciar la instal·lació il·legal de part de la línia de les Gavarres dins els horts de Josep Maria Ricart, portaveu de l’associació.

Seguint amb les contradiccions, la secció de la Catalunya Nord de Convergència Democràtica de Catalunya s’ha declarat anti-MAT, contrariament a la seva secció del principat, que tot i haver-se posicionat contra el projecte de línia uns anys enrera, ara li dóna ple suport.

Paral·lelament, fa unes setmanes es constituia l’AMMAT, Associació de Municipis MAT, per seguir donant una resposta conjunta i organitzada a nivell administratiu per part dels municipis que, afectats o no per la instal·lació de la línia, vulguin denunciar la construcció de la línia de 400 Kv. Entre els objectius de l’AMMAT, el principal és rebutjar “qualsevol línia d’alta tensió mentre no es demostri exhaustivament, amb un debat ampli, transparent i pluridisciplinar, (…) que existeixen necessitats locals de subministrament energètic i que tan sols, i exclusivament, es poden cobrir amb aquesta línia, és a dir que hi resulten inviables altres opcions o models energètics.” Aquesta és una inciativa interessant, ja que segurament cap altre projecte havia aixecat tanta dissidència administrativa en els darrers anys. Tot i això, la punta de llança del moviment anti MAT ha de ser de caràcter social, i tan sols amb una forta oposició de base podrà aturar-se un projecte de tan gran embergadura. El recolzament dels ajuntaments serà un bon aliat, però serà la pressió popular la que farà decantar la balança, tot i l’evident dificultat que suposa enfrontar-se a dos gegants com l’estat i la REE. En aquest sentit, és interessant fer un cop d’ull a lluites que s’han produït per altres projectes similars en quant a afectació territorial, essent la del pantà d’Itoiz la més significativa.

Tornant al tema de les contradiccions, resulta incomprensible com uns mateixos òrgans públics i polítics poden per una banda manifestar la seva sensibilitat amb la qüestió climàtica, i per l’altra donar suport a projectes destructors del medi com la MAT o el faraònic desdoblament de carreteres comarcals que està tenint lloc de dalt a baix de l’Empordà. Segurament, i em sembla que no vaig errat, és que tot això del medi ambient, literalment, els rellisca.

Entrevista a Ferran Aisa

Ferran Aisa és un autor prolífic, capaç de publicar varis llibres en un sol any. Entre els seus últims treballs publicats hi trobem El Raval, un espai al marge (Base, 2006), escrit conjuntament amb Mei Vidal o La cultura anarquista a Catalunya (Edicions de 1984, 2006). És precisament en motiu de la publicació d’aquest darrer que vam entrevistar-lo aprofitant la seva vistita al II Festival Desviat a Camallera. L’obra d’Aisa inclou diversos estudis al voltant del tema cultural llibertari, com Joan Salvat-Papaseït, l’home entusiasta (Virus, 2002) o Una història de Barcelona: l’Ateneu Enciclopèdic Popular (1902-1999) (Virus, 2000), llibre pel qual el 2001 rebé el premi Ciutat de Barcelona. Ha participat en vàries obres conjuntes, i també és autor d’alguns guions de documentals de caire històric.
La cultura anarquista a Catalunya sintetitza la història d’un moviment polític de masses en la seva vessant més social i cultural, mostrant que l’arrelament de les organitzacions llibertàries no tan sols es produï en el terreny del conflicte social o sindical, sinó també en els aspectes més quotidians de la vida, així com també en els més elevats, que fins aleshores havien quedat limitats a l’abast d’uns pocs privilegiats.

Pregunta: Perquè un llibre com aquest?
Ferran Aisa: Considero que és un tema que no ha estat prou tractat, ja que la majoria d’estudis sobre anarquisme són o bé molt genèrics, o bé molt concrets sobre naturisme, urbanisme o altres temes. Però un llibre amb una visió global de la cultura anarquista, que en un sol volum oferís una panoràmica del que va representar aquest moviment, crec que no existia.

P: En els últims mesos hi ha hagut un “boom” de la memòria històrica. S’està fent justícia amb el moviment llibertari?
FA: No del tot. Per exemple, es fa una memòria molt global de la Guerra Civil o la República, però el pes tan important que va tenir l’anarquisme en aquells moments no queda ben reflexat. Sobre tot queda molt amagada la tasca cultural i pedagògica de l’anarquisme a principis del segle XX, la qual va ser molt important.

P: Al final del llibre fas una afirmació molt contundent: “L’oblit va caure com una llosa sobre la cultura llibertàira, les seves realitzacions van ser esborrades per la història dels vencedors i també pels historiadors marxistes. (…) Els vencedors sabien que eliminant l’anarquisme ja ningú parlaria de l’emancipació humana.”
FA: És una de les realitats del moviment llibertari, la història del qual ha estat tergiversada, silenciada, amagada; les seves realitzacions durant la guerra, com les col·lectivitzacions és quelcom del que gairebé no se’n parla, o la seva trajectòria pedagògica a través de l’escola racionalista i els ateneus. En canvi si que es parla de coses que no hi tenen masa a veure. Tot el moviment associatiu de cooperatives, ateneus és quelcom bastant desconegut.

P: Un dels elements interessant del llibre és que destapes que molts dels artistes de vanguarda a Catalunya havien flirteigat amb l’anarquisme…
FA: Les vanguardes tenien un component revolucionari, i entre els seus membres alguns van tenir tendència marxista, trotskista, però també una part important d’ aquesta avantguarda va tenir aquesta relació amb l’anarquisme. A principis de segle, per exemple, el moviment dadaísta, va tenir una tendència molt llibertària, mentres que el surrealisme fou sempre més vinculat al marxisme i, posteriorment, al trotskisme, referint-nos sempre als seus components. Tot aquest moviment genera una vinculació de la gent de les lletres i l’art amb el que anomenàven “la causa popular”, que era la revolució, i aquesta relació es prolonga fins a 1939 d’una manera molt clara.

P: En els nostres dies, podem encara percebre l’herència d’aquest moviment tan bast?
FA: La cultura anarquista ha quedat molt difuminada dins la societat, i en podem trobar elements a moviments feministes, ecologistes, situacionsites o el mateix moviment okupa, tot i que no sempre es declarin llibertaris. Però són elements que han quedat en aquests moviments. El moviment cultural específic, de massa, ha quedat endarerit degut a la situació política que tenim i també per l’estat del propi moviment anarquista, que ha quedat en un segon terme. No obstant això, té un paper molt important a jugar en el món actual, perque de la manera com avança la societat, el llibertari és un pensament (el considero un pensament,, i no tant una ideologia) que aporta forts elements contraculturals. Als 60, per exemple, és un moment en que reapareix el pensament llibertari. A través del maig francès, del món dels hippies i la música pop s’origina la idea de llibertat total, sense límits, i això genera una contracultura. Aquesta contracultura pot tornar a sorgir, ja que l’èsser humà sempre tornarà a sommiar en crear noves societats; és el somni igualitari. Cal crear un pensament utòpic davant el pensament únic, i aquí pot tornar a resorgir un pensament llibertari.

P: Tu formes part de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, una de les entitats vinculades a l’anarquisme amb més història. Quina tasca dueu a terme?
FA: La seva missió continua essent la que ha tingut sempre: divulgar la història i la cultura i posar-la a l’abast de la gent. Des de la seva fundació s’ha preocupat per expandir la història i la cultura, que no quedés recluida en quatre parets, i això es fa a través de publicacions, xerrades i altres medis. És el que ha fet i el que continuarà fent. Donar a conèixer la història del poble, el seu poble.

Entrevista a Kerem Ayan

ENTREVISTA A KEREM AYAN, DIRECTOR DEL FESTIVAL DE CINEMA POLÍTIC DE BARCELONA (2006)

PREGUNTA: Com valoreu la participació d’aquesta segona edició?

KEREM AYAN: Aquest any em sembla que hi ha una mica menys de públic que a la primera edició, i em sembla que en part pot ser perquè hem canviat la sala del CCCB per la del MACBA, i potser ha estat una decisió equivocada, ja que al CCCB sempre hi ha molta gent, i aquest any la gent que ha vingut al festival és perquè ja hi volia venir, mentres que l’any passat molta gent venia perquè estava per allà i veia el cartell. Però, per altra banda, hem tingut més cobertura de mitjans de comunicació que l’edició passada, o sigui que el festival comença a ser coneguts per a ells. Esperem que l’any que bé anirià encara millor.

P: Aquest any també n’heu fet menys propaganda…

KA: Sí, és cert. L’any pasast El Periódico es va encarregar de fer banderoles pel carrer, però aquest any el tracte ha estat diferent. Només hem rebut diners de l’Institut de Cultura de l’ajuntament de Barcelona, i el pressupost no dóna per tant. També cal tenir en compte que estem entre mig de molts festivals importants, com San Sebastià i Sitges, i per tant hi ha molta informació per tot arreu. Esperem que l’any que ve l’Ajuntament ens pugui ajudar més i a veure si podem tornar a fer banderoles.

P: Com és que no hi ha cap pel·lícula catalana o espanyola?

KA: Cal tenir en compte que no hi ha centenars de pel·lícules polítiques catalanes o espanyoles, i la majoria d’elles se’n van a Sitges o San Sebastià, així que no ens és fàcil aconseguir-les. L’única que podiem conseguir era Salvador, però com que la volien estrenar abans de les dates del festival, no va poder ser. L’únic que tenim aquest any és un curtmetratge que entra en competició, Sur, de Manuel García Roman.

Aquest any hem col·laborat amb una distribuidora catalana i hem projectat En la piel de Jaques Chirac, que s’estrenarà properament a les pantalles catalanes. L’any passat això no ho vam aconseguir. Suposo que a mida que ens coneguin hi haurà més confiança i podem treballar més amb les distribuidores i productores.

P: Quan un va al Festival de Cinema Polític, potser espera veure films molt explícits, potser fins i tot propagandístics. Tanmateix, la majoria de films que es projecten tenen un contingut polític molt sutil. Quina és la vostra concepció del cinema polític?

KA: En primer lloc, ens importa molt la part artística, i no tan sols la política. Tan sols sel·lecionem films de ficció, tot i que aquest any hem fet un parell d’excepcions, i aquest diuen el que volen dir d’una manera més sutil, però em sembla que tots tracten temes molt forts però no de manera propagandística o partidista. Si ens arribés una bona pel·lícula de propaganda també la mostrariem, però no n’hi ha masses. Volem mostrar films que parlin de la situació actual del món, especialment a la secció competitiva.

Lògicament hi ha molts films que ens agradaria tenir però que ens resulta impossible, per qüestions de pressupost i perquè encara som bastant petits com a festival. Per nosaltres ha estat molt bó tenir La raison du plus faible, de Lucas Belvaux, ja que va estar a Cannes, o Gypo, una pel·lícula Dogma anglesa diferent, o Go West, que ha participat en un munt de festivals. Intentem dur films que hagin tingut importància en altres festivals i sobretot que puguin ser vistos facilment per tot tipus de públic. Reefer Madness, d’Andy Fickman, per exemple, va ser molt divertida, però també és polític. Intentem mostrar altres coses. La setmana que ve hi ha el festival Docúpolis, que és un festival de documentals, i és més seriós i per un públic més concret, ja que no tothom veu documentals.

P: Com ser l’experiència d’estar a Cannes?

KA: A Cannes hi vam anar amb el festival per mostrar que existim i també per a sel·leccionar films, tant de la competició com del mercat. Pots veure-hi moltes pel·lícules d’arreu del món, així que va ser molt interessant. Hi ha moltes pel·lícules polítiques, per exemple la nova de Ken Loach –que vam intentar tenir, però va ser impossible. A part, jo personalment hi vaig estar com a assistant de direcció del festival de cinema d’Istambul, així que hi vaig anar pels dos. A l’abril hi ha el festival d’Istambul, la 26 edició. És un festival molt gran, i m’agrada poder estar als dos.

P: Aquest any teniu més films de l’est…

KA: En part és perquè el país convidat és Polonia, però en tenim d’Iran, Bòsnia, Polonia. No sé si és que els països de l’est estan fent més cinema polític, però la sel·lecció va anar així. No va ser una decisió conscient, senzillament els films presentats eren bons i els voliem al festival. Aquest any el país convidat era de l’est, i l’any que ve segurament serà del sud del Mediterrani.

P: L’any passat em comentaves que la majoria de films els vau haver d’anar a buscar. Per aquesta edició us n’han presentat més?

KA: Aquest any ens n’han arrivat més, especialment curts. També ens arrivat molts documentals, tot i que en la convocatòria ja deiem que no es mostraven documentals en el festival. En aquest sentit ha estat millor que en la primera edició, però encara hem de buscar, ja que hi ha centenars de festivals al món i si vols aconseguir un film has de ser el primer a proposar-ho. Has de trobar la pel·lícula i contactar amb el director o productos, i en certa manera és com una cursa, però funciona així.

P: Heu augmentat el nombre de projeccions respecta la primera edició?

KA: Aquest any teniem dues noves seccions, la d’homenatge a un director i la competició de curts. Tot i que hem començat amb un director que no és massa conegut aquí, estem molt contents d’haver pogut fer l’homenatge a István Szabó, ja que és un gran director. Si algú l’ha descobert a rel del festival, n’estem molt satisfets. Com que l’any passat ja mostravem curts, vam pensar que també estaria bé fer-ne una secció de competició, per ajudar a què es donin a conèixer. A més hem aconseguit un conveni amb el Cultural Center de Nova York per a projectar els curts que han estat sel·leccionats pel festival, o sigui que pels directors dels curts també serà molt interessant.

P: Aquest any també heu entrat als cinemes…

KA: L’ideal seria poder mostrar els films als cinemes, i no espais culturals, ja que són els cinemes els que estan preparats per a fer-ho. També seria molt bó poder agrupar totes les projeccions en diferents sales d’un sol cinema. En un futur anirem treballant en aquesta linia.

Entrevista a Enric Casañas

Enric Casañas fou militant de la CNT des de ben jove. Aquesta entrevista fou realitzada per a la revista Catalunya en el número de conmemoració del 70 aniversari de la revolució. Entrevista i transcripció de Carlus Jové

Quan va escaltar la revolució jo tenia 17 anys, però tot i això ja estava una mica curtit en el treball sindical. Duia treballant des dels 13 anys, i estava al sindicat de la Construcció de la CNT. Jo havia deixat l’escola, tot i que la meva mare no ho volia, però com que era una mica alt i en aquella època i havia una certa acceptació amb això… Sempre vaig estar al moviment llibertari, formava part de l’Ateneu llibertari de Santa Coloma, i a més ja havia actuat en la revolta d’octubre de 1934.

Els antecedents. 1934.
El 6 d’octubre jo estava treballant a Barcelona, a una empresa on hi havia molta gent d’Estat català. Tot i que jo estava a les Joventuts Llibertàries, tenia aquests contactes de treball amb ells. El 5 d’octubre vam parar de treballar, es va iniciar una vaga, i vam baixar a Barcelona. El transport no funcionava, i vaig estar a la plaça Sant Jaume (aleshores plaça de la República) quan Companys va fer la declaració de la República Federal de l’Estat espanyol. Passades les vuit del vespre va venir un cotxe descapotable on i anaven dos dirigents amb vestits d’escamots. La Rambla estava plena de gent d’Estat Català i demanaven armes. Van entrar a la Generalitat i al cap de mitja hora va ser quan el Companys va fer el discurs. La plaça era ben plena. Per cert, a una de les fotografies es veu el meu cap!

Des d’allà vam haver d’anar a peu a Santa Coloma, ja que no hi havia trens. Vam arribar a mitja nit, i ens vam trobar amb uns dotze companys. Vam anar cap a l’Ajuntament, i va sortir l’algutzir amb quatre mossos d’esquadra armats, junt amb alguns militants d’Estat Català, i ens van fer fora de la plaça. Després van començar alguns tirotegs, i ens en vam anar a dormir.

Quan ERC i Estat Català van abandonar les armes, nosaltres vam anar a recollir-les a l’Ajuntament, on les havien dipositat. Afortunadament no hi va haver detencions. Vam entrar a l’Ajuntament, i tot i que estaven amagades sabíem on eren. A part de nosaltres hi va entrar altra gent, ja que ni hi havia cap tipus de vigilància. Vam fer un parell o tres de viatjes, i en vam treure una bona quantitat. Ens vam anar amagar a unes coves de la muntanya esperant a poder-les traslladar. Se les van emportar cap a algun lloc de Barcelona, i aquelles armes es van utilitzar novament el 19 de juliol de 1936.

El bienni negre.
Després d’això va venir el bienni negre. Hi va haver molts detinguts, repressió. Nosaltres teiem un munt de pressos. Aleshores vam decidir anar a votar, ja que teniem prop de 30000 presos polítics arreu de l’estat. Nosaltres erem els que en teniem més, ja que sempre ens hem enmerdat més. Durant el bienni, la gent de dretes va anar preparant “el alzamiento”. Hi va haver una serie d’atemptats a Madrid, i un clima molt tens. Nosaltres teniem l’esperança de què hi hauria soroll.

19 de juliol de 1936. En aquella època, la gent militant, que formava part dels grups d’afinitat, ja ho sabíem setmanes abans. Després de les eleccions del 16 de febrer ja estavem preparats, es presentia el que havia de passar, i estavem preparats. El divendres 17 de juliol ja vam començar a fer algunes guàrdies, perquè ens esperavem alguna cosa. El dissabte 18 vam anar cap al sindicat de la Construcció, un sindicat molt important a l’època, i allà ja hi havia companys armats. El 18 encara funcionava el transport. Aquella nit ja vam anar a desarmar a gent coneguda del Somatent i d’Acció Ciutadana, que tenien armes a casa. Ja no vam dormir, i a la matinada van començar a sortir soldats dels quarters. Jo estava a Sant Andreu, i d’allà sortiren expedicions cap a Barcelona, que no van tornar. Junt amb ells hi havia gent de Falange i de la dreta tradicionalista, els requetés.

Recordo bé que aquella matinada hi ha un espectacle fantàstic. Era diumenge, però totes les sirenes de les fàbriques van començar a sonar. Això era cosa dels sindicats. Van començar totes alhora, i més tard, cap al migdia, del quarter de Sant Andreu en van sortir els últims reductes ja que estaven sent bombardejats des de l’aire. Aquella nit vam anar cap a Sant Andreu ja que els quarters encara no s’havien rendit, i van dir que només es rendirien si hi anava la Guàrdia Civil a protegir-los. Amb tot això, l’esglèsia ja estava cremant feia estona, i una secció de la Guàrdia Civil va aprèixer però van quedar completament desbordats, ja que estava tot ple de gent amb armes. No podien fer res. Mentres nosaltres agafavem armes del quarter, gent de les cases del voltants agafaven roba i llençols. Durant la República també hi havia misèria i necessitats, no eren tot flors i violes. El dia 20 ja havien sortit els presos i Drassanes estava vençuda.

La revolució i la guerra.
Allò va venir tot de cop, i tot i que ens ho ensumàvem, era necessari que passés. La revolució era necessària, havien de canviar les coses. Si el treball està en mans de la part dretana, la part popular ha d’agafar-la. És quelcom natural, és un principi d’empancipació. La gent sap què vol, i el transport va començar a funcionar a mans dels propis treballadors després d’uns dies de no funcionar. El poble sabia què havia de fer.

Els sublevats no tenien cap problema. Ells pelaven gent a cop i a dret. Nosaltres haviem de discutir, la democràcia és això.

A vegades, però, m’atreveixo a dir, i ho diré fins que em demostrin el contrari, que la guerra estava perduda abans de començar. Sabien que nosaltres ens haviem de barallar, i pensaven que ens aniriem ensorrant mica a mica. La dreta coneix molt bé a l’esquerra, ja que té uns interessos a defensar. Saben molt bé el què volen, i actuen desmoralitzant la part esquerrana del poble.

A aquestes altures, i vist amb temps, cal dir que vam acumular derrota darrera derrota. Em sembla que l’única ciutat que vam agafar fou Terol, que no era gaire estratègica. Ells van agafar tot el nord, i van tallar-nos en dos. Dos dies abans de que caigués Barcelona, jo encara estava a València, i en un vaixell ens van dur fins a Palamós per a marxar.

La CNT va fer el què havia de fer, però no n’hi va haver prou. Quan Garcia Oliver va dir que haviem de prendre el poder, ell sabia que la CNT no ho podia fer. Si ho haguèssim fet, potser tot s’hauria ensorrat més aviat. Penso que allò va ser una justificació, perquè ja sabia que la CNT no ho volia, i que tampoc era tan important com per a poder-ho fer. Vam acutar com un més per a cooperar. Els comunistes, en canvi, sí que ho van anar fent poc a poc, tot i que al principi no tenien gairé implantació. Ells van voler imposar una disciplina que no era pròpia del poble, i era contrària a nosaltres.

La cultura.
A Catalunya particularment, i a tota Espanya també, a tots els barris hi havia una mica dede tot (sindicalistes, feixistes, llibertaris) però els més esgarrapats, els sindicats, tenien una escola racionalista, un ateneu, grups de teatre, excursionistes… Tot això estava dins d’aquests centres, i això a la dreta li feia molt de mal, veure com els seus conillets acostumats a obeïr se’n van i que hi hagi escoles sense Déu. Hi havia conferències i mítins cada diumenge. Feiem excurions que anomenavem gires, ja que ens ajuntavem tres o quatre ateneus i feiem excursions. A les places de Toros es feien mítins plens de gent. Després d’octubre tot això es va accelerar.

Abans i ara.
Si fas comparacions d’abans i ara, veus que alguna gent no s’ha mogut de lloc. Els eclesiàstics estan gairebé al mateix lloc.

Sempre hi ha reivindicacions que s’han de guanyar, però per nosaltres les demandes no poden ser només materials, sino també de caire social, cultural. Tot i que avui en dia han millorat algunes coses, encara hi ha moltes necessitats. També hi ha llocs on la part material està coberta però on la gent sembla idiota. Jo he vist gent que havia estat en lluites, i que educa als seus fills per a què no hi estiguin, parlant-los dels problemes que han tingut. Aquí les coses han estat molt diferents de llocs com França, com es pot veure per exemple amb l’ensenyament. Allà fa més de cent anys que l’escola és laica, i no és dolent, i aquí encara estem amb les alarmes i els “refrecs de sotanes”. No obstant, les coses van anant. Però trobo que anem molt endarrera en comparació amb altres països. Ara es parla de si en Montilla pot ser president. I si sortís, què? Un andalús com a president donaria un exemple a tota Espanya. No estic desvariant! Com a llibertari intento buscar arguments, reflexions.