Comiat

Publicat a la revista Catalunya, el desembre de 2013

Si els meus arxius no estan equivocats, he estat publicant una columna mensual en aquesta revista des de gener del 2006, amb una sola interrupció un mes que se’m va passar per alt (perdó!), primer a la columna “Alguna cosa es mou” dedicada a moviments socials, i ja després a “Des cartes maudites”, de temàtica més general però amb la reflexió i l’autoreflexió com a constant. L’inici de les meves col·laboracions, no obstant, daten del 2004. Són, per tant, molts anys els que he estat vinculat a aquesta revista, de diverses maneres, i és, de llarg, on he publicat més articles. I, perquè no dir-ho, també és on he publicat els meus millors articles fins el moment, ja que sempre m’heu donat absoluta llibertat tant temàtica com d’argument. A la revista Catalunya hi he escrit sempre el que he volgut, i això és molt d’agraïr, perquè no a totes les publicacions que depenen d’una organització política és possible.

Ara, però, fa mesos que sento que no estic a l’alçada. La meva vida personal ha fet un viratge important a rel de la paternitat, i ara espero un segon fill, amb el qual el viratge serà complet. Massa vegades he arribat a la data límit d’entrega sense cap idea i he escrit columnes a corre-cuita, i això no és el que es mereix aquesta revista ni és el que vull fer. Per això he decidit prendre’m un descans i deixar pas a altres companys que puguin dedicar-hi l’atenció que pertoca.

Com diu la cançó, no és un adéu per sempre, sinó tan sols adéu per un instant. La meva intenció és poder reprendre les col·laboracions quan hagi passat aquesta etapa de criança tan demandant, si el consell editor hi està d’acord, és clar! I no queden descartades col·laboracions puntuals, tal com vaig fer durant els primers anys abans de tenir una columna.

Tan sols em manca dir-vos que us agraeixo molt a totes, tant les persones responsables de l’edició com a les lectores, que m’hagueu deixat aquest espai i que li hagueu dedicat, encara que sigui de tant en tant, una mica d’atenció. Espero poder-vos haver aportat alguna cosa de profit. Un agraïment especial a en Jordi Martí i en Joan Rosich, els coordinadors que han patit els meus retards. A uns i altres, espero que ens poguem retrobar d’aquí no massa temps. Salut!

Diccionari de butxaca: llibertat d’escollir

El llenguatge, i molt especialment el polític, és ple de paranys. Un dels meus preferits és el de la llibertat, perquè encara que ens dolgui i que sigui dur de reconèixer, la llibertat no és res. Quan diem “poma”, tenim clar de què parlem; quan diem “llibertat”, podem estar parlant de coses tan diferents que arribar a entedre’s pot resultar una tasca impossible. (La quimera potser no és la llibertat, sinó arribar a definir-la).

Dit això, és molt habitual els darrers mesos que surti a debat la llibertat d’escollir, entesa com a llibertat individual d’escollir. Així, per exemple, aquells que s’oposen a l’immersió lingüística en català a l’escola, sovint parlen del dret d’escollir en quina llengua volen que s’eduqui als seus fills. I d’entrada, sembla una opció bastant raonable.

En la meva opinió, la política ha de cercar objectius, i els objectius han de guiar l’acció. La política, tal com jo l’entenc, no és tan sols l’art de gestionar el present, sinó també la tècnica de modelar el futur, immediat o distant. La política, per tant, ha de tenir en compte la necessitat immediata però no oblidar mai què pretèn aconseguir per demà. I la diferència entre la immediatesa i el futur, és que de la primera en coneixem el context, perquè hi vivim, mentres que del segon tan sols en coneixem l’anhel.

En el cas de la llibertat d’escollir (o de decidir, pel cas), això planteja un dubte important. Volem poder escollir avui, o volem poder escollir també demà? Perquè avui podem escollir arrassar un paratge natural per edificar-lo i satisfer una demanda immediata de treball i diner, però demà ja no podrem escollir fer una explotació sostenible de recursos forestals. O avui podem voler escollir que els nostres fills vagin a l’escola en castellà, però demà els meus fills no podran escollir parlar en català perquè els teus fills no en sabran.

La llibertat d’escollir és enganyosa perquè, com es planteja genralment, tan sols atèn la demanda present, però oblida plantejar-se objectius. I quin objectiu tenim, per exemple, respecte les llengües, a casa nostra? Garantir el bilingüísme o garantir que, ara, avui, poguem escollir la llengua a l’escola, encara que potser demà això impliqui que altres ciutadans no puguin escollir en quina llengua parlen? Això no és un escenari inversemblant; al País Valencià ja passa.

I l’unionisme, què?

Que fins ara l’unionisme no hagi estat capaç de trobar espais on aglutinar-se que vagin més enllà de l’imatgeria retrògrada i, encara, franquista, del 12 d’octubre, o de la celebració de la Constitució el 6 de desembre, no ens hauria de fer pensar que 1) l’unionisme és tan sol un moviment reaccionari o de dretes, 2) que no hi ha espai per un unionisme de caràcter progressista, fins i tot d’esquerres o 3) que l’unionisme, enlloc de crèixer o estancar-se, minva.

En part, la creença que l’unionisme tan sols inclou elements conservadors i d’allò que en diuen “liberals” com puguin ser el PP, UPyD o C’s és bastant infundada. Ningú dubta que el PSOE, a grans trets, és la segona força unionista actual després del PP, tot i que amb més matissos i amb algunes esquerdes internes que qüestionen la línia oficial.
Però això és tan sols una part de l’unionisme, tot i que en conjunt sigui la més nombrosa. Sectors minoritaris del PSOE defensen el dret a decidir, al marge de la seva postura sobre la independència. I si obrim una mica més la mirada veurem a gent que tenim encara més a prop, com puguin ser EUiA/IU, ICV o el gran espectre de partits de tradició comunista, sense oblidar tampoc CCOO i UGT, i observarem que hi ha un altre unionisme que aposta pel dret a decidir i que, fent més o menys soroll, defensa la unitat d’Espanya. O potser algú pensa que els milers de persones que cada any surten al carrer cridant “España mañana será republicana” no són partidaris de l’unionisme? De fet, el més habitual és que a qualsevol de les manifestacions a les que assistim regularment hi hagi tant independentistes com unionistes. (I a Castelló, on jo visc, ja us dic que la tenen molt grossa (la bandera española republicana, vull dir). I fins i tot en cercles anarquistes m’atreviria a dir que l’unionisme és majoritari, tot i que no sempre s’expressi en termes que el facin reconeixible. Però tan sols faria falta revisar les actes de les mil-una assemblees on s’ha plantejat la idoneïtat de la N de la CNT. Ho sé perquè he estat en alguna.

L’independentisme ha estat capaç de crear espais de trobada amplis i impensables fa uns anys perquè desafia part de l’ordre actual, i els espais de reivindicació, per alguna llei no escrita, aconsegueixen aglutinar amb més facilitat. L’unionisme, en canvi, tot i que a voltes rebel, defensa un element important de l’ordre actual. Segurament li resulti més difícil generar un front ampli, però no dubteu que ser-hi, hi és, especialment fora de Catalunya i el País Basc.

País petit, democràcia gran

Fa uns dies discutia a Twitter amb un noi madrileny sobre la qüestió de la independència. La seva postura, prou freqüent a l’esquerra, és que no hem de donar suport a la creació de noves fronteres ni divisions. La meva pregunta fou si creia més convenient apostar per un únic govern mundial o si senzillament ens conformàvem amb les divisions i fronteres actuals. Tal com m’esperava, la seva resposta fou “apostem pel primer”, és a dir, per un únic govern o estat mundial.

M’esperava aquesta resposta perquè, com ja havia comentat fa temps enrere en aquesta mateixa columna, existeix entre la nostra esquerra la tendència a pensar que la unitat és millor que la separació, com si la unitat fos, de per si, positiva, i la divisió negativa. Fins al punt del ridícul, és clar, perquè per poc que hom s’hi pari a pensar, un sol i únic govern mundial seria l’antítesi de la democràcia i el súmmum de l’oligarquia. A no ser, és clar, que aquest poder estigués fraccionat, repartit, descentralitzat… dividit.

Jo fa temps que sóc de l’opinió que els països petits són més aptes per a la democràcia que els grans i amples. I quan dic més aptes vull dir que hi ha més possibilitat de democràcia (si us plau, remarco que dic “possibilitat de”). Per una pura i simple qüestió de proximitat, de matemàtica bàsica si es vol: 150 persones representant-ne a sis milions no és el mateix que 200 representant-ne a 50 milions. I més enllà dels nombres, és una qüestió geogràfica de proximitat entre els centres de decisió i l’entorn. És una qüestió de percepció més clara i fidel de què pensa i com es sent la gent que t’envolta. I fixeu-vos que en tot moment estic parlant des de la democràcia representativa. Imaginem, doncs, si ens ho plantegem des de la nostra democràcia, la directa, la que es fa de baix cap a dalt, la del cara a cara on tothom ha de poder dir-hi la seva.

Per mi la qüestió de la independència de Catalunya, els Països Catalans, o de Múrcia (si s’escau), té molt sentit des d’aquesta perspectiva. (Evidentment, en el nostre cas particular també hi ha el greuge cultural i lingüístic) De fet, l’ideal de l’anarquisme clàssic era el de petites comunes federades entre si per l’intercanvi de productes i accions conjuntes. No estic pas descobrint la sopa d’all…

Orwell, via Miquel Porta

Un tal Miquel Porta Perales publica a l’ABC del passat 29 de juny un article titulat “La neolengua política en Cataluña”, en el qual fa símils entre la neollengua del 1984 d’Orwell i “el llenguatge del nacionalisme català”. Per demostrar la seua tesi, es dedica a llistar un seguit d’expressions polítiques i no, però habituals del nostre dia a dia, i en desvetlla el sentit ocult, o doble, o com en volguem dir, que segons l’autor tenen en el context , diu, del nacionalisme català. Per posar-ne tan sols uns exemples i situar-nos: “el «Estado español» sustituye el término «España» para puntualizar que los catalanes no son españoles, sino miembros de un Estado ajeno; con «realidad plurinacional» y «somos una nación» se afirma que España no es la nación que pretende ser y Cataluña sí lo es, aunque no la dejen ser lo que es; «país» se utiliza comúnmente como sinónimo de «Catalunya». Al final de l’aticle cita el que Orwell diu sobre la neollengua: “Això [excloure altres sentits i impossibilitar accedir a altres sentits de manera indirecta] s’aconseguia inventant noves paraules i desvestint les paraules restants de qualsevol significat heterodox, i a ser possible de qualsevol significat secundari. La finalitat de la neollengua no era augmentar, sinó disminuir l’àrea de pensament”.

Cal llegir l’article de Porta sencer, perquè és una bona mostra de com agafar una idea complexa i convertir-la en un argument barroer que tan sols acaba tenint valor pel que recull de la idea inicial, en aquest cas la d’Orwell. Imagino que deu haver-hi un nom per aquest tipus de passatemps intel·lectual, però a mi, ara mateix i en relació a aquest article, tan sols se m’acut la paraula perversitat.

Perversitat, perquè lluny de demostrar la tesi d’Orwell aplicada al cas català, l’únic que fa Porta, tot i que ell no se n’adoni, és recordar-nos que el llenguatge no és un corpus de sentits únics i immòbils empresonats en paraules; i en el cas de les paraules que no designen objectes materials sinó conceptes abstractes (com nació, país o llenguatge) la pugna dels sentits és encara més palpable. Evidentment, “país” o “llibertat” no signifiquen el mateix dit aquí o allí, ara o després, per tu o per mi; els contextos, entre ells els culturals, temporals o personals, afecten al sentit. Però això ja ho sabíem, oi?

Fracàs escolar

Fa temps que es parla del fracàs escolar i que s’utilitza com a excusa per a reformes educatives de tota mena i en totes les instàncies, des de primària fins a la universitat. No obstant, el “fracàs escolar” com a tal no és mai l’objecte del debat, i el que es qüestiona ara i adés són els continguts de les assignatures, la llengua en la que s’ensenyen, el nombre d’hores lectives, les especialitzacions i coneixements addicionals dels mestres, l’autoritat dels professors, etc. Però el fracàs escolar, com a tal, encara no sabem què és.

El fracàs escolar és deixar els estudis de secundària? O és acabar una carrera i un màster (o com es diguin a dia d’avui) i no trobar una feina que hi estigui relacionada? És fracàs escolar arribar a la universitat sense saber llegir? O no anar content a l’escola? O acabar la carrera i fer faltes d’ortografia? O no passar la selectivitat? O no ser capaç de passar les proves Cangur? O acabar tots els estudis reglats, màster i post-màster i post-post-màster inclosos, i no tenir ni idea de per on començar el primer dia de feina? O canviar tres cops de carrera perquè no ho tens clar? O fer una carrera que no t’agrada però que saps que té molt de futur? O fer moltes campanes? O treure només suficients i algún bé? Què caram és el fracàs escolar?

El problema esencial del fracàs escolar és que tenim un model d’escola en el qual fracasar-hi té sentit. Una escola basada en avaluacions que van de l’excel·lència a la insuficiència, en la que es demana el mateix ritme i ordre a tothom, en la que mana el programa establert pel Ministeri o la Conselleria i no el desig de l’alumne, amb horaris estrictres i rígids, amb imposicions físiques de tot tipus com haver d’estar assegut i haver de demanar permís per anar al lavabo, on s’hi ensenyen continguts enlloc d’ajudar a aprendre i a fer el que cada u vol, on hi ha un adult per cada 25 infants, i un llarg etcètera de deficiències que fan de l’escola aquell lloc, no precisament idílic, del qual tants i tants de nosaltres en tenin un mal record. I fracassar en un lloc així és molt fàcil, perquè posar etiquetes a pares i alumnes n’és una de les activitats principals. I perquè és molt difícil desplegar el propi potencial quan les unitats de mesura ven d’un despatx llunyà, i no del contacte diari i directe de mestres i alumnes. El que necessitem és una escola en la que fracassar no tingui sentit.

Queixar-se

Queixar-se d’això i d’allò. Culpar a algú altre del que ens passa. Si no podem alçar el cap és perquè algú ens l’esclafa, oi? No podem fer allò ni allò altre perquè algú ens ho impedeix. Mira que malament que està tot. Està tot fatal, de fet. Què vols que hi fem? És una merda. Culpa del sistema. Culpa del cap dels collons que mira el fill de puta com ens les fa passar. El veí cada dia la lia i jo no puc dormir (ja he trucat a la polícia però no han fet res). Els polítics, que cabrons. Tot el dia roben els malparits. Jo no els vaig votar perquè me la sua. Cagunlou que acabo els estudis i no hi ha feina. Quina feina de merda que tinc; quan pugui els envio a cagar i me’n vaig de viatge. Però no ara, ara no puc. Internet que car. Les tarifies més cares d’Europa. És que són uns desgraciats. El puto banc que em fa pagar cada mes la quota de no sé què, i per la visa, i per la mare que ho va parir tot. Putos estudiants que han tornat a tallar l’entrada a la ciutat. Clar, com que els ho paguen tot els papis i en canvi jo he d’anar a la puta merda de feina. Hippies. Ionquis. Punks de merda. Colla d’arreplegats. Mira aquest quina pinta. El jovent està alienat. És que la gent no fa res. La penya, tio, és que no s’ho curra gens. Ja ningú participa de res. T’ho pots creure, que no em donen lliure el dimecres que ve? Serà cabronàs el paio aquest que ara em diu que em quedi fins les vuit que no sé què d’un client! Putos clients, sempre t’intenten escanyar tot el que poden. Tu rai, no et pots queixar. Jo sí. Ara em baixaran el sou els malparits. Amb tot el que jo he fet per ells. Quina colla de lladres. És que com s’aprofiten, eh! Que no parla català?, tranquilo que no pasa nada ya hablo yo castellano. Claro, es que es de fuera eh. Em paguen molt poc. Realment és que a València ningú parla català, eh? Jo quan hi vaig he de parlar castellà. L’autopista que cara. Quina merda. Els polítics sempre estan igual. Mira aquest. Joder el nen que pessat tot el dia a sobre. Ves corre! Quin pal haver de pillar el cotxe cada dia. Tenir fills és una merda. Tenir parella és una merda. Tot és una merda. Sempre. Quina merda. Quin fàstic de música. Que car. Vinc aquí perquè no tinc més remei.
Queixar-se d’això i d’allò. O deixar de queixar-te i començar a construir la vida que vols.

Diccionari de butxaca: llibertat

La llibertat possiblement sigui uns dels conceptes més a bastament utilitzats en els discursos polítics des de fa segles. I, no obstant, possiblement sigui també un dels més laxes i mancats de significat. “El treball ens farà lliures” estava inscrit a la porta de nombrosos camps de concentració nazis, i la llibertat també era l’objectiu polític dels anarquistes de Bakunin i el dels seus grans rivals a la Internacional, el “autoritaris” de Marx. Franco deia haver alliberat els espanyols de la conspiració comunista, i l’estat francès utilitza “llibertat” com a emblema polític recurrent des de finals del segle XVIII, independentment de qui governi i com. Per molts ciutadans francesos, no obstant, els deu fer gràcia i potser fins i tot calfreds que un estat que els prohibeix l’ús administratiu de la seva llengua digui actuar en nom de la llibertat.

Dir llibertat potser no sigui massa diferent a dir no-res o a no dir res. Qui no diu res deixa totes les portes obertes a la interpretació, i qui diu no-res diu quelcom tan allunyat del que ens és quotidianament conegut que deixa en mans de cada ú l’exercici de representar-se’l. Dos moviments molt similars al d’evocar la llibertat per convocar-ne l’efecte mobilitzador, tot esperant que el concepte en sí de llibertat no passi a formar part de la controvèrsia.

Jo, després de donar-li unes quantes voltes, tan sols he arribat a la conclusió que la llibertat es defineix pel límit. És a dir, que és tan sols l’existència d’un “no” el que ens permet traçar el camí imaginari de la llibertat. I, és clar, el nostre món és ple de nos de tota mena: alguns d’orígen humà, i molts d’altres, la gran majoria, perquè nosaltres i el món som com som, i punt. Sense límits, sense l'”això no”, la llibertat no seria possible.

Per tant, la conquesta de la llibertat és una quimera en tota regla perquè fer-ho equivaldria a destruir-ne la possibilitat. I no, no es tracta d’un simple joc de paraules en clau postmoderna. El concepte de llibertat ens és molt útil perquè canalitza i dóna prospectiva a les nostres aspiracions polítiques i socials però, si hi pensem fredament, la llibertat tan sols és la no percepció d’un límit com a tal. I per això la llibertat pot ser bandera de totes les causes presents, passades i futures, perquè tothom és capaç d’assumir amb alegria els límits que professa.

Diccionari de butxaca: nosaltres

Un dels meus termes preferits en política és el “nosaltres”. Alhora, és un dels que em resulta més difícil d’assimilar, ja que massa sovint costa arribar a entendre qui som els nosaltres als que ens referim, o fins i tot què és allò que ens fa “nosaltres” i no altres. Nosaltres els anarquistes. Nosaltres els valencians. Nosaltres els treballadors. Nosaltres.

La força del nosaltres rau en l’afirmació d’una unitat “de facto”; una unitat que, d’entrada, no seria discutible ni fraccionada. Altrament, com podríem parlar de nosaltres? No es tracta d’una uniformitat entre els que som nosaltres, sinó de la unitat exclusivament en allò en què el nosaltres s’afirma. Per exemple: “nosaltres els valencians” no implica una uniformitat entre els valencians (seria ridícul!), sinó el reconeixement d’un lligam comú entre aquells a qui es projecta l’ésser valencià. La nacionalitat, més enllà d’un estatus jurídic, és un clar exemple d’aquesta projecció, que no necessita l’acceptació ni autoritza la discrepància d’aquells als qui s’assigna (“sou nosaltres”, us agradi o no).

És un clàssic l’argument que afirma que la distinció de classe és objectiva, és a dir, que podem parlar d’un nosaltres classe treballadora i un nosaltres burgesia en termes purament descriptius, sense que la interpretació subjectiva hi tingui un pes fonamental. El meu dubte és si el nosaltres és realment res, més enllà d’un mot autoconsumible. I la intuïció em diu que no: que el nosaltres tan sols és l’autoafirmació d’aquells que l’accepten quan es pronuncia (o pensa o escriu), però que mai descriu res d’aquells als quals es projecta, tant si es tracta d’una qualitat abstracta com l’identitat com d’una presumiblement objectiva com la classe. Així, “nosaltres la classe treballadora” no descriuria res d’aquells que no s’hi reconeixen, i “nosaltres els valencians” tampoc.

La gràcia del nosaltres és eixamplar-ne o consolidar-ne l’abast per assolir els objectius als quals serveix. En política serà generalment aglutinar forces per a una fita determinada. I arribats aquí, em sento temptat a afirmar que no hi ha política que no es fonamenti en el discurs identitari del nosaltres.

Llengua i exclusió

A L’ordre del discurs Foucault ha estudiat alguns dels procediments de limitació i exclusió de discursos, afirmant que «el discurso no es simplemente aquello que traduce las luchas o los sistemas de dominación, sino aquello por lo que, y por medio de lo cual se lucha, aquel poder del que quiere uno adueñarse». Tot i que Foucault no en parli, em sembla que cal incloure la llengua entre els procediments de limitació i exclusió de discursos. De limitació, perquè la llengua restringeix les possibilitats d’expressió del discurs a una sèrie limitada de construccions possibles, i cada llengua n’ofereix de diferents, a voltes fins i tot algunes que li són exclusives —d’ací els grans problemes de la traducció. D’exclusió, perquè no totes les llengües ni totes les varitetats lingüístiques, i, en conseqüència, tampoc els discursos generats amb elles, gaudeixen de la mateixa acceptació ni de les mateixes possibilitats reals de circulació.

Rosina Lippi-Green ha realitzat un estudi detallat sobre la discriminació lingüística als Estats Units a English with an accent. Al llarg del seu estudi intenta destruir el mite del no-accent, és a dir, el mite segons el qual un dialecte concret d’una llengua, generalment el del grup socialment o econòmica dominant, s’identifica com a «llengua estàndard», mentres que tots els altres parlars són considerats «dialectes». Segons Lippi-Green , això constitueix una ideologia del llenguatge estàndard que mica en mica va minant l’autopercepció dels grups i individus amb parlars considerats dialectals: «When an individual cannot find any social acceptance for her language outside her own speech communities, she may come to denigrate her own language, even while she continues to use it». Les relacions de poder inherents a les relacions socials es reflexen en les pràctiques lingüístiques generant, per exemple, l’estigmatització de certs dialectes, o situacions de diglòssia i/o substitució lingüística.

Als Països Catalans, però molt especialment a Catalunya, acostumem a denunciar la diglòssia, exclusió, marginació o arraconament del català respecte la llengua oficial de l’estat, el castellà. No obstant, molt poques vegades parlem de les nostres pròpies diglòssies, exclusions, marginaments i arraconaments. No ens aniria gens malament un llibre com Català amb accent.