De les recuperacions de la ideologia

Publicat a la revista Catalunya, març 2008.

Un dels grans mals que afronta la ideologia política, alimentat per l’afany recuperador del mercat, sempre a la recerca de nous fiblons, és el de ser convertida en pura i simple estètica. Així, per exemple, a les botigues de moda podem trobar-hi prestatgeries senceres farcides de samarretes amb àcrates, retrats del Che (o de qualsevol altre emulant-ne el perfil), o amb les sigles de la dictadura soviètica (CCCP). Curiosament, l’estètica recuperada sol provenir de l’ampli espectre de l’esquerra. ¿Algú ha vist mai a l’H&M una samarreta amb una esvàtica nazi o un retrat de Pinochet? A priori, si el que busca la moda és una estètica desenfadada i recuperadora de la simbologia política, res li impedeix buidar també de contingut la de les dretes i transformar-la en la lattest fashion. De fet, això ho feren els punks a finals de la década dels 70. La diferència rau en què la imatgeria de l’esquerra ven rebel·lia juvenil, i pot obviar-se el discurs teòric. Una Creu Gammada rosa bordejada amb lluentons necessitaria un discurs teòric que, segurament, el client mitjà del Pull&Bear no està en condició d’oferir.
L’estètica és la recuperació més habitual de les que és objecte l’esquerra, però no la més preocupant. Una altra de més nociva es produeix constantment, i aquesta dins la pròpia militància. Es tracta de la recuperació de la ideologia per part de la identitat, ja sigui individual o col·lectiva. Activistes i organitzacions, obsessionats amb la qüestió de “ser” obliden la “raó de ser”, sentit últim de tota ideologia política. A nivell individual, això es tradueix en un acrític sentiment de pertanyença a una entitat ideològica que serveix a l’individu per a identificar-se. A nivell col·lectiu i organitzatiu, la constant diferenciació respecte d’altres grups polítics, fins i tot d’aquells que professen la mateixa ideologia, i la sectarització de l’activitat, en serien dos trets principals. D’aquesta manera, “existir” es sobrepossa a “incidir”, pel que la qualitat d’eina que tota ideologia o organització hauria de tenir és bescanviada per una constant masturbació política. És l’acció política com a forma de complaença.
Podem observar aquesta tendència en molts activistes i organitzacions, especialment en les anomenades “històriques” que, subordinades al deure moral contret amb el passat, obliden el deure moral present i es limiten a fer viure, per una banda, i viure, per l’altra, d’una història que ja no escriuen.

Va de morts

Publicat a la revsita Catalunya, febrer 2008.

Fa uns dies va tenir lloc la primera vaga del sector funerari en l’història de Catalunya. Deixant de banda l’anecdòtic apunt historiogràfic, la imatge d’un piquet a les portes d’un enterrament em sembla d’una qualitat poètica formidable. Els vius impedint el traspàs dels morts fins que les seves propies vides siguin plenes. Més enllà de la qüestió sindical, l’escena presenta una forta càrrega de subversió emocional, doncs esmicola el més sagrat dels rituals occidentals convertint-lo en un espai de confrontació dialèctica entre vida i mort, és a dir, entre allò que desesperadament anhelem i allò que desesperats assumim.

No és la primera vegada que funerals i sindicalisme es veuen les cares. Als EUA, per exemple, un dels beneficis que els sindicats de miners oferien als seus afiliats –o més acertadament a les seves famílies– a primers de segle XX era la cobertura de les despeses funeràries. La mort, que en la nostra abominable cultura sovint és l’etapa més respectada de la vida, com a pretext per organitzar la lluita dels vius en contra de la cultura de la mort mateixa, erigida sobre el món del treball a les fosques cavernes de carbó.

Tot plegat, configura un interessant quadre del que la nostra societat és. La lluita entre vida i mort, entesa metafòricament, se’ns presenta a cada cantonada. ¿No fou Marx qui escrigué “el capital és treball mort que, com els vampirs, es reanima tan sols xuclant treball viu, i quan més xucla més viu”? El filòsof alemany, massa sovint reduït a una interpretació purament economicista, sintetitza en aquestes poques paraules la dinàmica suicida de la nostra realitat: acumulem plusvàlua i béns materials i, al fer-ho, estem acumulant mort, ja que la vida, per definició, no pot ser acumulada, tan sols recorreguda. La nostra, és doncs, una cultura de culte als morts –a aquells que romandran entre els vius– mentres els efectivament vius cerquem una parcel·la d’eternitat com a consol temporal.

Aquest assalt al regne dels morts, motivat segurament tan sols pel desig de millorar les seves condicions materials, és un crit de guerra que pot ser reprès o ignorat als marges de la crònica de successos. “Resona a tot arreu la veu dels que prediquen la mort. I el món és ple d’individus a qui cal predicar la mort. O bé, “la vida eterna”, que per a mi és igual, amb la condició que marxin de seguida” (Nietzche).

No fer res

Publicat a la revista Catalunya, gener 2008.

No fer res és una de les arts més difícils de dominar. No tothom ho aconsegueix, i bo i aconseguint-ho, no tothom arriba a sentir-s’hi bé. I és que estar tombat al sofà de casa quan un sap que hauria de buscar una feina i deixar de viure dels estalvis dels amics, o passar una tarda al café sabent que hi ha convocada una manifestació en suport de’n Pascual i la Martina, o amagar la revista del sindicat sota la pila de papers per així no veure’s obligat a llegir-la un mes més… no és gens fàcil. I la cosa es complica quan un es declara partidari d’això que en diem el Moviment, perquè és clar, ¿com es pot estar a favor del Moviment i alhora perferir quedar-se a casa a veure l’enèssima repetició de Friends, segurament una de les séries més inmobilistes de la història? La contradicció és evident, però el fet es produeix una vegada i una altra, i cal aprendre a conviure-hi.

El sentiment de culpabilitat és quelcom molt nociu, especialment quan va vinculat a un deixar-de-fer militant. Quantes manifestaciones salvades per un “s’hi ha d’anar”! Quantes aburrides i llargues assemblees a les que s’hi va a contracor! I és que no hi ha res pitjor que un militant esbufegant i queixant-se de lo avorrit que és tal o qual acte i que tot i això continui allà, movent nerviossament la cama esquerra i jugant amb el bolígraf i fent dibuixets al quadern –per cert, convindria fer una exposició de les grans obres d’art que s’han fet tot ignorant el tertulià de torn– i que al final se t’apropi amb el somriure típic d’activista optimista i et pregunti “ha estat bé, oi?”. I tu penses “Oh sí! M’ha encantat el teu moviment de llapis al ritme de La Internacional!”.

Aquesta no és un crítica als que no fan res, i molt menys una crida al no-fer-res generalitzat, si no més aviat un elogi als que saben deixar de fer perqué toca. Em sembla que entre l’esquerra abunda massa el pensament “si no ho faig jo, no ho farà ningú”, el qual sovint impregna l’acció política d’una càrrega moral que no li pertoca i converteix la militància en penitència. És aquell procés tan conegut que un dia, sense gaire bé adonar-nos-en, ens ha cremat. I aleshores és quan ve la caseta al camp, la vida retirada i la frase lapidària: ja només crec en el canvi individual.

A vegades convé sortir de la dinàmica centrípeta per percebre fidelment allò que es mou i com ho fa. Podria haver parlat de moltes altres coses en aquesta columna, però allà on sóc ara molt sovint tan sols hi ha quietud.

En defensa de Chávez

Publicat a la revista Catalunya, desembre 2007.

El linchament mediàtic que està patint Hugo Chávez diu molt sobre la qualitat de la premsa d’aquest país. Passats uns quants dies, cada dia un més, des de la picabaralla verbal entre el president veneçolà i el cap d’estat espanyol, no hi ha mitjà, escrit o audiovisual, que passi per alt qualsevol petit comentari del bolivarià. Sense entrar a discutir aquí les bases del projecte polític del chavisme, que seria una qüestió apart, és discutible fins a quin punt la notícia és notícia o es tracta més aviat d’una guerra freda mediàtica entre dos camins clarament divergents.
El suplement “Domingo” de El País del 18.11.07 afirma en titular: “Hugo Chávez utiliza el incidente con el Rey para afianzar su poder”. Hauria convingut afegir: “La monarquía española, las transnacionales, y los mandarines del nuevo capitalismo global, también”. Hauria estat tot més exacte i veraç.
Critiquen els comentaristes habituals de l’actualitat (vells amics nostres) que Chávez encara gosi parlar d’imperialisme a l’Amèrica Llatina, que vulgui posar limitacions a les transnacionals espanyoles, que defensi a tort i a dret el seu model polític, o que es faci aliats arreu del continent. ¡Que poc que deuen haver estudiat la qüestió abans de sortir en antena! Que baixa la moral del periodista de butaca, que crítica allò que ell mateix defensa quan va en benefici d’Espanya! ¿Que potser no pot mirar Chávez per l’interés de l’economia veneçolana, inclús si això va en detriment d’algunes empreses espanyoles? ¿Que potser les potències occidentals no s’alien entre elles per promocionar les seves polítiques? ¿Que potser Repsol o qualsevol altra de les empreses tan “maltractades” a Veneçuela han tingut mai algun escrúpol al implantar-se al mercat latino?
En tot aquest rebombori està molt clara la intenció. Chávez és un dimoni per al capitalisme global, i qualsevol excusa és bona per carregar-se’l. La monarquia espanyola està en el punt de mira d’un ampli sector social, i qualsevol excusa és bona per alabar-la. Espanya es veu qüestionada per les reivindicacions independentistes, i cal fer pàtria com i quan es pugui.
Personalment, no em molesta que els diferents mitjans siguin partidaris d’opcions polítiques concretes. Aquesta revista també ho és. La immoralitat és que se n’amaguin, i que converteixin la tendència en la informació. Pensaran el que jo els digui, que deia Charles Foster Kane a la genial pel·lícula d’Orson Welles. Clar, que allò eren altres temps, oi?

Ser rei i no cremar-se en l’intent

Revista Catalunya, nº 91, novembre 2007.

Fa molts dies, masses, que sentim a parlar de la indecència de prendre foc a fotos de’n Joan Carles i la seva vegetariana esposa. Els que es posen les mans al cap, en la seva immensa majoria, són els mateixos que no se les han tret des de que fa uns mesos criticaven els musulmans que sortien al carrer indignats per la publicació de vinyetes on es caricaturitzava el profeta Mahoma. Curiós canvi de bàndol el dels comentaristes d’actualitat habituals, que per una banda consideren radicals-fanàtics-perillosos els islamistes que no accepten bromes sobre la seva simbologia sagrada, però que no toleren, en canvi, el menor ultratge sobre la simbologia oficial –confiem que no sagrada– espanyola. Com molt bé apunten Pisarello i Asens a un article publicat a Diagonal, “¿per què fer mofa de Mahoma es un ejercici de llibertat d’expressió i un delicte burlar-se dels prínceps d’Asturies?”.

El foc, considerat per Heraclit el principi fonamental de la fisis (és a dir, la realitat) donat el seu caràcter actiu en tants de canvis tècnics i naturals, no és sinó un altre símbol polític, en aquest cas de rebuig, que afegit a un altre símbol genera una consigna. En escència, no és diferent que enderrocar una estàtua de cartró (com es feu amb Bush en les protestes contra la invasió d’Iraq) o pintar unes banyes de dimoni a una foto de’n Zapatero. Ans el contrari, es podria arribar a considerar més greu atemptar contra la imatge de persones reals, com serien Bush o Zapatero, que no pas contra símbols, els quals són poc susceptibles de ser considerats en el camp de l’ética. El rei, i això és una qüestió bàsica, no és més que un símbol, paper al que el relega la clàusula d’irresponsabilitat de la Constitució, que el converteix en un simple apèndix de la bandera. Ara bé, és el símbol imposat per Franco, el símbol que s’atreví a dir que el castellà mai fou imposat, el símbol de la més anquilosada forma de poder que resta a Europa.

El que resulta innegable, és que tot aquesta cadena de succesos, començant per la retirada de la revista El jueves, ha reobert el debat sobre la vigència de la monarquia, si bé és cert que ho ha fet a dues bandes absolutament oposades, esquerra i dreta. L’esquerra radical, que sempre ha mostrat rebuig a l’existència de la monarquia, i la dreta, que des de la primera etapa post-transició havia estat bastant reservada, i que ara torna a alçar la veu contra el rei que consideraven “tonto”.
Això no és res nou, el republicanisme sempre tingué adeptes a esquerra i dreta. El vertader repte rau en conduir el republicanisme cap a una profunda reflexió del model d’estat i, especialment, en com desmembrar-lo.

Apunts per un sindicalisme més intuitiu (3)

Revista Catalunya, octubre 2007.

La qüestió és, doncs, ¿com apropem el sindicalisme a les qüestions quotidianes, a aquelles que surten del perímetre purament laboral? Alguns sectors comencen a parlar del sindicalisme de la vida, és a dir, d’un sindicalisme que aglutini tots els aspectes possibles de la quotidianetat: precarietat laboral, accés a l’habitatge, sexualitat, etc. És indiscutible que el sindicalisme clàssic està en crisis, en part per la burocratització i traició de les grans centrals, i en part per què l’estructura econòmica en què aquest es desenvolupà i en base a la qual encara s’organitza està transformant-se. Però, encara més important, per què la identificació col·lectiva que presuposa la participació a un sindicat –pertànyer a una classe, a una empresa, a un col·lectiu– es troba en clar retrocés.

Ja en un article publicat a la revista Sindicalismo, l’abril de 1975, Heleno Saña afirma que “el capitalisme d’última hora (…) ha arrancat [el treballador] de les organitzacions culturals que aquest havia creat i que el mantenien unit als seus companys de classe de forma integral i completa (…) i que convertien el sindicalisme en una gran comunitat humana i espiritual, unida no tan sols pels llaços laborals, sinó per quelcom més profund i durader: l’afinitat de gustos, idees i hàbits”. En un altre punt reivindica el caràcter humanista del sindicalisme, en oposició al sindicalisme burocràtic que s’anava gestant a la seva época: “El sindicalisme es la darrera gran manifestació humanista de la història. Dóna a l’humanisme grecoromà, a l’humanisme del Renaixement i la Il·lustració –creat per intel·lectuals solitaris– una dimensió col·lectiva, transforma la visió d’una minoria de pensadors en història universal.”

Dins aquesta línia de pensament, cal entendre el sindicat com una organització eminentment popular, de base, i social. Tal fou la pretensió del sindicalisme llibertari de principis de segle XX a l’estat Espanyol o de la IWW als EUA, pretensió que ha estat abandonada inclús pels hereus directes, sovint més concentrats en la qüestió identitària que en la pròpia tasca associativa. A diferència dels sindicats, en canvi, moviments locals de caràcter assambleari com els que proliferen en els cada vegada més abundants centres socials, generen una major identificació col·lectiva entre grups de joves, no necessàriament a partir d’una política, sinó d’una pràctica compartida.

Després de totes aquestes deliberacions, algú podria preguntar: ¿però, cal seguir parlant de sindicalisme? Doncs sí, segons el meu parer, però cal fer un esforç per reinventar-ne la pràctica.

Apunts per un sindicalisme més intuitiu (2)

Revista Catalunya, setembre 2007

A l’anterior columna es van començar a plantejar varis assumptes: innovació versus sobrietat, adeqüació organitzativa als paràmetres laborals actuals, bona i mala literatura en la generació de consignes. Potser abans de desenvolupar algun dels temes concrets, seria oportú aclarir una mica què entenc per “intuició”, aplicada a la política i el sindicalisme.

Es mencionava l’eslògan “No tindràs casa en la puta vida” com a mostra d’una política intuitiva, és a dir, d’una política que busca o ataca els sentiments existents dins la majoria de nosaltres. En certa manera, es podria dir que allò que pretén despertar la consigna és aquell sentiment prepolític, és a dir, anterior a una consciència políticament definida, que tots podem tenir i del que no sempre en som conscients. A diferència d’una consigna tipus “Prou especulació!” o “Vivenda digna, ja!”, que pretén exaltar un pensament ja existent en la ment de qui el rebi, la primera pot arribar a una audiència més àmplia i en absolut polititzada.

Seguint amb aquest eslògan, un col·lectiu va fer un pas més enllà i va continuar “No tindràs vida en la puta casa”. Quanta profunditat en tan poques paraules. Aquest darrer afegit redimensiona la demanda i la trasllada a un terreny molt més bàsic: ja no es tracta de les nostres cases, sinó de les nostres vides, que miserablement hi habiten dins. La petita volta de termes engrandeix l’ordre de l’eslògan, que passa de ser purament polític a ser plenament existencial. La vida, aquest és l’element clau, allò que ens estan robant a totes hores, estiguem on estiguem. Les demandes, siguin polítiques, sindicals o de qualsevol altre mena no poden obviar aquesta dimensió, que actualment, perduts els referents de la classe, passen a un primer pla. Tan se val si et consideres treballador, classe mitja o mileurista, t’estan prenent la vida i ho saps, perquè ho intueixes. Tot i això intentes viure al límit de les teves possibilitats, com si allargant una miqueta més el braç poguèssis ampliar el teu camp d’acció. Però no és així, i també ho saps, o sigui que acostumes a callar i assumir la teva condició. I és que hi ha tantes coses que sabem però que no ens atrevim a moure!

Potser m’equivoco, però tinc la intuició que si punxem per aquí farem una miqueta de mal i que, amb el petit salt de dolor, engegarem a córrer.
(Seguirà continuant)

SMS, Som Moviments Socials

És urgent que tot/a activista busqui la millor oferta de telefonia móvil i de connexió a internet abans que sigui massa tard. Les excuses per no entrar a l’era digital i intentar esquivar la modernitat tecnològica ja no valen. Estar “connectat” és un deure militant tant o més important que estar subscrit a la publicació del teu sindicat o portar a la cartera el carnet del partit. Qui no ho estigui, es perdrà les convocatòries informals i espontànes que cada cop més proliferen dins els moviments socials i populars.

Bé, tampoc és com per alarmar-se, però és sorprenent l’abast de les crides via correu electrònic que han sigut capaces de convocar milers de persones, ja sigui per divertir-se a base de calimotxo o per reivindicar una vivenda digna. Els moviments socials, o més apropiat en aquest cas, els moviments tècnosocials, ja ens van demostrar les seves possibilitats aquell memorable 13 de març, data en què he de reconèixer haver ajudat a Vodafone a enriquir-se una mica més.

Aquest tipus de cites, especialment la de la vivenda digna, ens recorden que tot sovint la iniciativa anònima i informal aconsegueix allò que l’esquerra organitzada “de tota la vida” no ha sigut capaç d’organitzar. Lluny de desanimar, el fet ens mostra que les possibilitats existeixen, i que potser el que convé és reflexionar a fons sobre el canal i les formes de treball, que sovint limiten l’abast de les nostres propostes.

És innegable que tant la convocatòria de la videnda com la del botellón no haurien estat les mateixes sense la trascendència mediàtica de què van gaudir. Però al marge de consideracions, el substrat existeix, i és important saber treballar amb ell. Per experiència històrica, sabem que les iniciatives poulars espontànees que sorgeixen del no-res van diluint-se poc a poc si no hi ha un impuls per part de l’esquerra organitzada. I que quedi clar que impuls no significa intrusió, sinó tot el contrari.

La primera convocatòria per una videnda digna fou impressionant. La segona ja fou un pèl més fluixa. Ara caldrà veure que passa amb la tercera i la quarta, si és que n’hi ha. En certa manera, tindrà molt a veure amb com responguem els “organitzats”, ja que podem aportar tot allò que un moviment d’aquestes característiques no té: canals de difusió propis, sales de reunió, connexió amb els llocs de treball i, potser el més important, experiència acumulada.

Animar aquesta lluita i les que puguin sorgir, ens ajudarà a revitalitzar els moviments socials i començar a superar la tranquilitat post PP.

V de Vergonya

El moviment popular per una vivenda digna s’escampa com una taca d’oli. Estrany és el dia en què no apareix el tema en una conversa amb els amics, companys de feina o amants esporàdics. Fa uns minuts he rebut una nova convocatòria, anòmina, per a una macro-manifestació el 23 de desembre. El lema no podria ser més obvi: “no podem tornar a casa per Nadal, ja que encara no n’hem marxat”.

Segurament els únics que estan contents amb la situació actual de la vivenda, a part dels especuladors i tota la seva patoleia, són els defensors de la família. Res més pr� ctic que impossibilitar l’emancipació del jovent per mantenir la família unida. I encara més, res millor que hipoteques a quaranta, cinquanta o vuitanta anys per promoure la solidaritat entre consanguinis i la reinstauració dels patrimonis familiars. De fet, hauriem d’estar totes contentes. ¿Per què hauriem de marxar de casa quan podem disfrutar durant deu anys més de les mendonguilles de la mama i de les converses de futbol amb el papa? Els especuladors, amagats darrera la m� scara de capitalistes malefactors, estan realment duent a terme una batalla contra els temps per evitar el declivi de les nostres unitats familiars. I nosaltres, il·lusos, queixant-nos…

Recordo quan me’n vaig anar de casa als dinou anys. Tota una proesa per la meva part. Ara no ho faria ni que m’hi obliguèssin. Sis anys treballant i no he estalviat ni un ral. Sis anys treballant i ni un contracte estable. Però si ni tan sols puc comprar a plaços a la FNAC perquè necessito un contracte amb un any d’antiguitat! No sé si podré aguantar sis anys més sense la meva tele de plasma.

El dia 23 sortiré al carrer, i ho faré amb una pancarta ben gran que dir� : “¿en la casa de tu banco o en la del mío?”. Sí, sí, en castellà, que així sortiré a la portada d’El Mundo amb un peu d’imatge tipus “joven bromeando acerca de la problemática de la vivienda y la dificultad de entablar relaciones procreativas”. O potser en podria dur una altra que digués: “casa meva és casa vostra”, i de pas faria un homenatge al gran Jaume Sisa, que amb una brillant perspicàcia i intuició ja va preveure aquesta situació. Els músics sempre a l’avantguarda.

Segurament a la manifestació hi trobaré amics, companys de feina i amants esporàdiques. Junts riurem del tamany de les nostres hipoteques i cantarem allò de “a house, in the middle of our street, our house, was our castle and our keep”. Oh sí, la nostra casa…

Apunts per un sindicalisme més intuitiu (1)

Revista Catalunya, juliol-agost 2007

Sovint es comenta que ens cal un nou sindicalisme que incopori les variables del moment actual: treballadors en precari, treball eventual, migrants, etc. El sindicalisme oficial, però, i aquí cal incloure-hi també el de tall llibertari, segueix anclat a unes pràctiques pròpies de l’etapa anterior: la del treball estable, amb base a la gran empresa, amb referents sindicals clars i, el més important, la del treballador amb ganes de comprometre’s al lloc de treball. Avui una part de la joventut l’únic que desitja és fugir de l’empresa i sentir a parlar de la feina quan menys millor. Significa això que no hi hagi ganes de canviar? En absolut, tan sols que les formes de lluita s’han d’adequar a aquest sentiment. Abans de continuar, però, vull aclarir que aquesta reflexió és encara un esborrany mental, i com a tal demano que sigui llegida.

La campanya per un habitatge digne que va començar fa uns mesos va tocar un punt clau, el llenguatge. L’eslogan “No tindràs casa en la puta vida”, més enllà de ferir algunes sensibilitats, va dir clarament el que en quasi bé totes les conciències estava clar. No era un simple eslògan, sinó una punxada directa a l’estòmac. Les consignes sindicals són, en canvi, aburrides com poques coses ho són en aquest món. “Treball estable!”, “Prou precarietat!”, “No més EREs!”, “Visca la classe obrera!”. A qui pretenem mobilitzar? No afirmo que la manca de mobilització sigui fruit de la mala literatura, però sí del concepte organitzatiu que hi ha al darrera. Cal anar als pensaments més elementals, a la pura intuició. El jefe és un cabró, tothom ho sap. La nostra feina és una merda i a més no ens satisfà, algú ho pot negar? Les nostres cases són lletges i aburrides, a més de mal orientades. Si sabem tot això, per què no dir-ho clarament? Per què ens hem d’amagar darrera la política seriosa de sempre? Per què no senzillament dir que el primer de maig és un aburriment total i que aquest any en lloc del míting farem un concertàs a la plaça del poble amb menjar i beguda per tothom?

Òbviament, una nova terminologia no alçarà el proletariat. El que proposo és un sindicalisme menys sobri, que vagi al conflicte, que busqui aquell somriure còmplice del company de feina, que ens punxi allà on ens fa mal. Les batalles legals per a la constitució de comités, les disputes entre delegats d’uns i altres sindicats, els cartells de disseny horrible i pitjors consignes, tot això recorda inevitablement a la política de sempre, i la veritat, quasi bé tots n’estem farts de la política de sempre. (Continuarà).