Crí­tica matussera de la “Història de la filosofia” de Copleston, editada per Ariel

Des que el curs passat vaig fer una inversió comprant la Historia de la filosofia de Frederick Copleston, en la seua edició de luxe d’Ariel amb tapa dura i caixa per a què no agafi pols, tenia en ment fer-ne una petita crítica. No tant pels seus continguts, que els trobareu ressenyats a moltes bandes, sinó per l’edició en sí, que no m’ha convençut gens. Entenc que aquest és un assumpte freaky, fins i tot nerd, en relació als temes que acostumo a tractar, però crec que val la pena comentar-ho per si algú fa una googlejada abans de fer una inversió com aquesta. Per si de cas, diré que parlo de la primera edició, de setembre de 2004, de tapa dura, no la de tapa tova que té uns caretos xungos a la portada.

En primer lloc, cal dir que l’edició en qüestió val 200 pepinazos, el qual, d’entrada, fa una mica de mal. Són 4 volums de tapa dura i una caixa, sí, però caram, són molts dopers. Però el pitjor no és el preu, sinó que aquest no sigui equivalent a la qualitat del producte. Per facilitar-me la tasca, ho tractaré per punts:

  • El paper és molt bonic, però dificulta la lectura. Té un acabat brillant que fa que la llum i reboti i hagis de batallar-hi per poder accedir a la filosofia. En certa manera, és una imatge poètica que defineix molt bé què és la filosofia: una batalla de llums i sombres. L’únic remei que hi he torbat és llegir amb un faristol, perquè si el llibres està a uns 45º d’inclinació, la llum no hi rebota de la mateixa manera.
  • L’edició del text és pèssima! Està tot ple d’errates i de faltes d’ortografia o, com a mínim, moltes més de les que es poden tolerar per 200€. Entenc que és una obra de centenars de pàgines, però s’hi haurien hagut d’esmercar una mica més.
  • La lletra està molt al límit de ser il·legible, però això es pot arribar a passar per alt.
  • No han tingut ni el detall de separar una mica els diferents apartats dins de cada capítol, de manera que un navega com pot entre un mar de lletres i paraules sense gaires referències visuals en les que agafar-se. No és aquesta norma, la de separar els apartats, una norma bàsica fins i tot en un treball de Primària?
  • I, en darrer terme, la qüestió més i més important per a mi i tots els nerds del món: el paper és tan “bonic”, tan delicat, que si l’intentes subratllar o bé no ho aconsegueixes –si ho fas amb un llapis de fusta– o bé el destrosses i marques la pàgina següent –si ho fas amb llapis de mines.

Per tant, dit tot això, o bé jo sóc un empollon i “em mereixo un tret al cap”, com cantaven els Ix, o bé aquesta és una edició de merda. Us recomano que abans de gastar-vos els diners dels vostres pares mireu si l’edició de tapa dura és com la que us comento i, si és així, us compreu la de tapa tova que, com a mínim, tindrà el paper dolent de  tota la vida que es pot subratllar sense problema.

PD. No penso discutir amb ningú el meu dret a subratllar un llibre tan car.

March 2, 2010