Iñaki Bonillas i els ulls closos

Iñaki Bonillas i els ulls closos

Fa uns dies, estant a Barcelona, vaig aprofitar per entrar deu minuts a la Virreina. S’hi anunciava una exposició de fotografia, una de les poques coses que em duen als museus (digueu-me inculte, però els museus em semblen llocs avorrits). No vaig tenir gaire temps de veure res, però una de les obres que em va cridar l’atenció fou una petita sèrie de retrats en els quals tots els models tenien els ulls tancats.

Generalment, i simplificant al màxim, les fotografies capten moments memorables, i en fem una curosa tria en funció de si els retratats hi surten guapos, somrients, dignes… en definitiva, si hi surten tal i com volem que siguin recordats. La fotografia és un mitjà poderós, perquè capta un microinstant i el converteix en un present perpetu, i per això ens preocupa tant sortir bé a les fotografies.

inaki_bonillas_detallinaki_bonillas_detall
Detalls d’alguns dels retrats d’Iñaki Bonillas

En aquesta sèrie d’Iñaki Bonillas, però, els retratats tenen els ulls tancats, el qual sovint és motiu suficient per llançar una fotografia a la brossa i repetir-la. Amb els ulls closos tot agafa un aire estrany, perquè els ulls són una mena de finestra a la persona, i aquesta finestra ens és negada. Ens queda tan sols el cos, la fragilitat del cos, i a com espectador, una estranya sensació m’envaeix. És com si tota la vulnerabilitat de la persona hagués quedat retratada, pel sol fet de llevar-ne la mirada.

Aquí queda. M’ha agradat.

March 12, 2012